[jornada] #TEDxBarcelonaED

Filed under dan meyer, jornades, tecnologia. Tagged , . Escriu un comentari!

Gracias a Nuria Bosch assistí al TEDxBarcelonaED. Soy habitual de estas conferencias, una de ellas me acompaña cada día desde hace tiempo, aunque lo que más me gustó fue escuchar a mi compañero y amigo Boris Mir hablando de nuestro centro, el Institut Escola Les Vinyes.

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

Límit infinit, de creativitat

Filed under gestió d'aula, metodologia. 6 comentaris

Avui la Mireia m'ha enviat un correu en que deia "...aprofito per enviar-te una xorrada. Ahir em van passar aquesta imatge i... Tu li posaries un zero a un alumne amb aquest enginy?"

I m'ho he preguntat seriosament, què faria si em passés això? De fet, crec que em passa sovint vestit amb altres disfresses.

La meva resposta,

És sense dubte una resposta que demostra enginy i creativitat per part de l'alumne, així com un desconeixement profund sobre el càlcul de límits.Sovint les respostes dels alumnes amaguen missatges potents que caldria escoltar atentament.

Potser aquesta resposta és una manera indirecta de dir "aquestes matemàtiques no tenen res a veure amb mi, perquè nassos haig d'aprendre a calcular límits? no ho entenc, així que... a preguntes absurdes, respostes absurdes!". O potser no, potser és el que podria semblar a primera vista, la simple constatació d'una manca d'interès.

Així que... responent a la teva pregunta, crec que parlaria amb l'alumne, el felicitaria per la creativitat de la seva resposta i tot seguit m'interessaria per saber els motius pels quals he perdut un alumne.

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

El que m'agrada de les jornades educatives

Filed under betacamp, formació, jornades, reflexió. 23 comentaris

M’agrada la meva feina, de vegades molt. Fa 6 anys que m’hi dedico, i des del primer dia fins ara sento una tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin. La sents tu?

Ser professor és una tasca tan interessant com complexa. Sovint, a l'aula passen coses que em fan sentir que ho tinc tot per aprendre. Per aquest motiu, intento formar-me tant com puc, i en particular, he perdut el compte de les jornades, tallers, seminaris i altres happenings educatius als que he assistit.

Fins ara m’han interessat especialment les directament vinculades amb l’educació matemàtica (CREAMAT, FEEMCAT, ABEAM, APMCM o les JAEM, i l'altra banda de l'oceà al NCTM) i també amb temes transversals, com l’avaluació, l’aprenentatge basat en projectes, la personalització o la tecnologia (aulablog, ICE-UAB o xarxa de CB).

Silvia Margelí, Josep Rey, Anton Aubanell, jo i Andrea Richter a la trobada anual del NTCM 2013

Mirant enrere, diria que en aquestes anades i vingudes he tingut l’oportunitat de fer tres coses:

  1. Escoltar les reflexions de persones expertes i/o referents en el seu àmbit.
    Persones molt saberudes a nivell teòric o acadèmic, altres que han tirat endavant projectes, altres que han analitzat centenars d'escoles, altres que han experimentat en aquell o aquell altre aspecte, altres que han viatjat pel món, altres que porten tota la vida al mateix lloc, altres que... Tot tipus de persones, la riquesa està en la varietat. De totes elles, en vull destacar tres, les que probablement més m'han influït fins ara: Anton Aubanell, Boris Mir i Dan Meyer.
  2. Conèixer més de prop entitats, experiències i projectes.
    Més del mateix, entitats, experiències i projectes petits, grans, personals, col·lectius, viscuts, reflexius, teòrics, aplicats, de matèria, de centre, transversals, lucratius, no lucratius, socials, editorials, participatius... Podria fer una llista tan llarga que no la faré, però destacaré anomeno alguns en els que he participat: CREAMAT, ARC, Institut-Escola Les Vinyes, vídeoMAT, eduCAT1x1.
  3. Intercanviar impressions amb persones amb interessos similars als meus.
    Us estalvio una llista completa, el més semblant són les persones a les que segueixo a Twitter.

Qualsevol d’aquests punts justifica per si sol l’assistència a aquests encontres, i si pogués tornar enrere, assistiria de nou a quasi cada un d’ells. Conjuntament, m’han eixamplat l’horitzó, m’han ajudat a transformar la meva percepció de què implica ser professor, a comprendre (una mica més) la complexitat de la nostra feina, m’han permès conèixer persones en les que emmirallar-me per seguir aprenent, així com bons companys de viatge que es busquen respostes a les mateixes preguntes que jo, i per suposat, una infinitat d'activitats, idees i recursos per portar a l'aula.

Persisteix la tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin, però tot això ho dec a aquestes trobades, que dit sigui de pas, sovint són fruit de les sinergies i l’entusiasme desinteressat de petits grups de professors. Aquest associacionisme, especialment actiu en l’àmbit de les matemàtiques, i aquesta intensa activitat paral·lela a les aules són una mostra real del compromís de moltes persones per millorar l’educació.

En una ocasió vaig sentir dir a en Jesús Maria Goñi que aquests encontres són cultura educativa en estat pur, i no hi podria estar més d’acord.

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

La relació família-escola té les seves paradoxes

Filed under família, reflexió. 1 comentari

Basat en fets reals:

  1. Una família que exigeix a l’escola que posi “deures” als seus fills durant els períodes de vacances, i una altra que ho demana perquè ho han intentat ells i els fills es neguen a fer-los.
  2. Una família que actua com a "advocat defensor" del seu fill i alhora exigeix més disciplina a l'escola.
  3. Una família que demana que l’escola també els ha d’educar a ells com a pares, i actua com si fos responsabilitat de la institució.

La relació família-escola té les seves paradoxes.

Abans es deia “el mestre sempre té la raó”, és a dir, que la té encara que no la tingui. Es tracta tan sols d’un titular, un tòpic, però que té un sentit, és coherent amb un propòsit clau de l’escolarització d’aquella època: el respecte a l’autoritat, per sobre de la raó.

Ara vivim contradiccions a l’altra cara de la moneda. Em sorprèn l’actitud i el paper que juguen algunes famílies en l’educació dels seus fills i filles. Una mena d'adolescència paternal (amb perdó), que pot resultar còmode a curt termini, però amb incertes conseqüències a llarg termini.

Tan mateix, em sembla que són extrems que ajuden a descriure en quin punt estem, però que, en efecte, estan als extrems i no són representatius del conjunt. La normalitat són famílies que agraeixen l'esforç dels equips docents, i equips docents que agraeixen la complicitat de les famílies.

Feliç 2015 família, :).

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

15 cosas a desaprender

Filed under avaluació, gestió d'aula, llibre de text, metodologia, reflexió, tecnologia. 61 comentaris

1. Que enseñar es una mezcla de hablar bien y saber imponer disciplina.
2. Que aprender es una mezcla de escuchar y hacer caso al profesor.
3. Que hay alumnos buenos o malos.
4. Que hay alumnos que no quieren aprender.
5. Que la relación con los alumnos es una especie de batalla.
6. Que mi asignatura es más importante que mis alumnos.
7. Que el libro de texto y el curriculum son la misma cosa.
8. Que la escuela es un camino hacía la universidad.
9. Que el profesor es quien decide cuánto sabe el alumno.
10. Que la evaluación basada en números es motivadora.
11. Que en un examen demuestra qué sabe o qué ha aprendido un alumno.
12. Que innovar en educación significa usar tecnología.
13. Que los contenidos curriculares son más importantes que los procesos.
14. Que se aprende en silencio.
15. Que la cantidad de suspensos y la exigencia del profesor son directamente proporcionales.

Aprender a enseñar requiere, en cierto modo, desaprender. Me encantó esta lista de cosas a desaprender de Xavier Marcet y he hecho la mía. Quince cosas que estoy tratando de desaprener en estos primeros años como profesor, o que ya he desaprendido, ;).

Qué cosas te gustaría desaprender a tí?
Qué has desaprendido ya?

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

El primer dia

Filed under #, acció d'aula, avaluació, gestió d'aula, IE Les Vinyes, metodologia. 6 comentaris

Tinc els mateixos alumnes que el curs passat, i ells el mateix professor. Ens coneixem, i a diferència del que varem fer el curs passat, ja no té el mateix valor iniciar el curs preguntant-los com es senten quan fan matemàtiques.

Enguany m'ha semblat oportú dedicar uns minuts a evocar aspectes desitjables del passat, a rememorar algunes de les coses positives que han passat a les nostres classes, coses que m'agradaria que tornessin a passar, i que sé (o crec que sé) que ells també gaudiran. He aprofitat doncs la primera sessió per demanar-los (de nou) el seu compromís i el seu esforç. He volgut recordar-los que el que és possible a classe ho és gràcies a ells.

M'he ajudat d'aquesta breu presentació.

Hem parlat de l'avaluació, de la diferencia entre avaluar i posar notes, i els he suggerit uns consells en cas que els interessi saber com aprendre més i millor a les meves classes. El proper dia penjarem un pòster a l'aula que ens acompanyarà tot el curs.

Després hem jugat el joc del 24 per refrescar la musculatura matemàtica recordant la prioritat de les operacions, i ens ho hem passat sorollosament bé.

Avui estreno etiqueta: 2n ESO ;)

 

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

"Marcareu tots. Escolliu vosaltres. Qui vol xutar?"

Filed under gestió d'aula, reflexió. Tagged . 7 comentaris

A 9 segons de l'acabament de la final de la Supercopa el Bayern empata un partit agònic. El temps de joc s'acaba i el campió el decidiran els penals. L'equip d'en Pep ja va perdre una final als penals contra el Chelsea, que per més inri, és entrenat pel Mourinho, l'etern rival i un dels representants del mal més visibles.

El Pep reuneix els seus en rotllana, hi és tothom: jugadors (titulars, no titulars i lesionats), entrenadors, metges, fisioterapeutes i ajudants. "Nois, jo no sé llançar penals. No n'he llançat ni un en ma vida. Però aquí teniu un senyor que és qui millor ha llançat penals de tot el món", els diu. "És el Manel [Estiarte]. En Manel ha estat el millor jugador de waterpolo del món. Llançava els penals com ningú. N'ha llançat centenars. [..] I en Manel els marcava tots! És qui més sap de penals de tot el món." Es fa el silenci, els jugadors somriuen. "D'en Manel i dels penals n'he après dues coses. Escolteu-me bé, perquè es tracta de les dues úniques coses que heu de fer ara. [..]" Després de donar dos consells en Pep afegeix una altra cosa: "Nois, no hi ha llista de llançadors. Xuteu els que vulgueu fer-ho. Marcareu tots. Escolliu vosaltres. Qui vol xutar?". Els jugadors s'ofereixen. I l'ordre de llançament? "Escolliu vosaltres mateixos, com vulgueu. L'ordre que us agradi, com us sentiu més còmodes. Tan se val: marcarem gol a cada xut". Decideixen llançar-los exactament en l'ordre en què s'han ofert voluntaris.

Els llançadors voluntaris no eren els millors (estadísticament), sinó els que volien fer-ho. En Pep podia seguir el seu criteri, però prefereix compartir la decisió amb els seus jugadors, els hi confia. Però fa molt més: els parla amb humilitat, destaca qualitats d'altres membres de l'equip, dóna poques instruccions concretes i directes, cedeix responsabilitat, crea un ambient on tothom se sent reconegut. Dóna confiança incondicional als seu equip, sense retrets.

Sempre que puc, evito polaritzar les meves opinions. No crec que Mourinho representi el mal, com de vegades se'ns vol fer creure, ni que l'estimat Pep sigui l'altra cara de la moneda. Tanmateix, sí que crec que aquesta relació del Pep amb el seu equip és senzillament brillant, i penso fermament que aquestes dinàmiques poden transformar les persones, poden ajudar-les a mostrar la seva millor versió.

Atorgar responsabilitat, confiar i acompanyar sense retrets, aquesta és la relació que m'agradaria proposar als meus alumnes. Gràcies Pep.

Nota: Tot i que no té excessiva importància, per aquells que creguin que l'excel·lència i les metodologies que apel·len a l'autonomia i la responsabilitat dels joves són inversament proporcionals, heu de saber que tots els jugadors van marcar el seu penal i el porter del Bayern va aturar el darrer llançament.

Font: "Nois, jo no sé llançar penals", El Periódico.

 

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

Normes positives a classe de matemàtiques

Filed under 1r ESO, acció d'aula, gestió d'aula, IE Les Vinyes, metodologia. Tagged . 8 comentaris

M'interessa aprendre a generar dinàmiques d'aula que contribueixin a fomentar les ganes d'aprendre. Amb aquest objectiu, fa uns dies em vaig preguntar quins consells podria donar a un alumne que vol aprendre més i millor a les meves classes de matemàtiques (i possiblement fora d'elles).

La resposta, en forma de diapositiva-pòster, la llegirem el primer dia de classe i la penjarem allà on es pugui veure. Sé que aquestes idees poden resultar paper mullat, les dinàmiques es creen fets, no amb paraules, però en tot cas, és una declaració d'intencions.

El que m'ha motivat a escriure aquestes línies no són les idees per si mateixes, sinó la sintonia amb unes altres d'una de les meves referents, la Jo Boaler. El títol d'aquest post és el d'un breu i preciós document que ha publicat recentment amb seus 7 consells favorits per donar als nostres alumnes (i suggeriments per cada un d'ells).

Me'ls faig meus (disculpeu la traducció):

  1. Tothom pot aprendre matemàtiques fins el nivell més alt.
  2. Els errors són valuosos.
  3. Les preguntes són molt importants.
  4. Les matemàtiques tenen a veure amb la creativitat i en trobar sentit.
  5. Les matemàtiques tracten sobre establir connexions i comunicar.
  6. Les classes de matemàtiques tenen a veure amb el procés, no amb el resultat.
  7. La profunditat és més important que la velocitat.

Aquí el document sencer, una petita joia: Setting up Positive Norms in Math Class.

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

El alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario

Filed under 1r ESO, autoformació, gestió d'aula, IE Les Vinyes, metodologia, reflexió. 32 comentaris

Este post forma parte de Menear los cimientos de mi aula, una serie de posts dedicada a compartir acciones y dinámicas que contribuyen a "menear" la relación de poder en mi aula.

En los centros educativos tendemos a normativizar todo lo normativizable, y parte de lo no normativizable también. Más vale prevenir que curar, dice el dicho. ¿Pero qué significa prevenir en clave de la convivencia en los centros educativos? Establecer reglas de juego es necesario, pero quizá no tanto, o no tal y como venimos haciéndolo. Si una norma no se cumple sistemáticamente, ¿qué función tiene? Si los profesores somos los primeros que no podemos (ni queremos) hacer cumplir la norma, ¿qué función tiene? O lo que es más importante, ¿qué mensaje damos? ¿qué dinámicas se generan en el centro?

La disciplina suele ser un tema controvertido, con los alumnos y también entre los docentes. Un exceso de reglas a veces, unas normas que no responden a necesidades significativas o que no son compartidas por alumnos y docentes otras, y la inevitable artesanía que requiere aplicar un conjunto finito de reglas a un conjunto infinito de situaciones hace que la resolución de conflictos suela ir acompañada de cierto ambiente enrarecido, opaco o confuso.

Tengo poca experiencia, pero a mi entender, deberíamos ser prudentes a la hora de establecer normas. Ser estrictos en el cumplimiento de reglamentos que la realidad nos demuestra cada día que son difíciles de cumplir puede generar dinámicas en el centro contrarias a las que se quiere dar solución. Recomiendo el artículo Se portan mal y no pasa nada! de Boris Mir.

Simplificando (demasiado), estos factores contribuyen a separar a los alumnos de los profesores, y a los profesores de los alumnos. Se forman dos bandos, aquellos que han de cumplir las normas y aquellos que las hacen cumplir. Y honestamente, no me sentiría cómodo perteneciendo a ninguno de ellos.

Este escenario forma parte de la construcción de significados a la que se refiere @alazpita en un post "No es fácil". A menudo se espera de la Escuela discipline, controle y castigue, dónde los docentes se nos reserva el papel de ejecutores. Sin previo aviso, esa construcción de significados me sitúa en una posición incómoda, al acecho del incumplimiento de normas que, dicho sea de paso, a menudo ni tan sólo comparto. Y metido en el papel, sin saberlo, me he sorprendido a mí mismo actuando como si el alumno fuera culpable a menos que se demuestre lo contrario. Una especie de autodefensa docente, cosa que sitúa al alumno en una posición de autoculpabilidad crónica.

Charlando sobre esto con mi compañero Boris Mir fue cuando me dijo una frase que me ha acompañado todo el curso,

Sergi, esto nuestro no va de tú contra ellos, sino de tú y ellos contra la ignorancia.

Esa frase provocó un clic en mi cabeza que me ha hecho afrontar mi relación con los alumnos de otro modo. No sé dar ejemplos concretos dado que se trata más de una actitud o cambio de perspectiva.

Ese cambio de perspectiva pasa por dejar de culpabilizar a los alumnos y apelar a su responsabilidad, modificar esa postura de “el alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario” hacia una relación que asuma que nadie quiere ser un cretino deliberadamente, nadie quiere no aprender. Esto puede parecer una obviedad, y quizá lo sea, pero lo cierto que resulta difícil dejar de enseñar como fuimos enseñados, o mejor dicho, resulta difícil cambiar "esas cosas que son así", que parecen fuera de discusión.

He tratado de actuar consecuentemente en cualquier ámbito: actividades y dinámicas de aula, tutoria, evaluación, trato con los alumnos, resolución de conflictos, relación con mi equipo docente, etc. Procuro no tomarme la desatención o la dispersión en el aula como algo personal, nunca lo es. Intento mirar a los alumnos individualmente para intentar comprender por qué François y Emmy no participan, o por qué Blaise no respeta el turno de palabra de sus compañeros, o por qué Kurt…

Se aprende a través del ejemplo, no de la palabra, por eso ante a un mal comportamiento intento evitar el sermón, procuro poner espejos frente a los alumnos, busco compromisos y alimento complicidades dentro del grupo. Me resultaron de utilidad los consejos de Boris: (1) que el alumno reconozca la culpa, (2) que repare el daño en la medida de lo posible y (3) que pida perdón a quien sea oportuno.

Como dice @alazpita "cuando se proponen cambios metodológicos que menean los cimientos del sistema, la mayoría de los alumnos responden positivamente, pues no han perdido la curiosidad, las ganas de aprender y de disfrutar en ese proceso". Mi manera de entender la relación con los alumnos ha cambiado, y el feedback que recibo de ellos hace que quiera seguir adelante.

Todos los alumnos desean aprender, aunque haya quien no lo sepa o no quien no se preocupe por mostrarlo. Nadie quiere ser un cretino, y si se dan las condiciones oportunas todo el mundo quiere dejarse ayudar.

 

Posts de la serie Menear los cimientos de mi aula

[Intro] Menear los cimientos de mi aula
Sergi, ¿podemos escoger con quien nos sentamos?

El alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario

– Sergi, ¿y esto para qué me servirá?
– Sergi, ¿si sé que estará mal para qué responder?
– Sergi, ¿¡pero esto se puede hacer!?

– Esto no tienen nada que ver conmigo

– Sergi, ¿esto cuenta para la nota?
– Aprender haciendo

 

Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email

Sergi, ¿podemos escoger con quien nos sentamos?

Filed under 1r ESO, acció d'aula, gestió d'aula, IE Les Vinyes, metodologia, reflexió. 49 comentaris

Este post es el primero de Menear los cimientos de mi aula, una serie dedicada a compartir acciones y dinámicas que contribuyen a "menear" la relación de poder en mi aula.

Siempre que sea posible, los títulos de esta serie harán referencia a preguntas de mis alumnos, que dicho sea de paso, son preguntas que hacen casi todos los alumnos (léase personas) del mundo.

La orografía del aula es una discusión recurrente. ¿Pueden los alumnos sentarse dónde y con quien quieran? ¿Cómo se distribuyen las mesas? ¿Las decisiones son compartidas o impuestas? ¿Quien las toma? ¿Se comparten-explican los criterios?

Decidir cómo y dónde se sientan los alumnos es una tarea que habitualmente recae en los docentes, de algún modo, forma parte de nuestra cuota de poder. Escoger la distribución de las mesas y el agrupamiento de los alumnos en ellas puede parecer irrelevante, e incluso fuera de discusión, pero quizá ahí radique su importancia.

Una demanda eterna, ¿podemos escoger con quien nos sentamos?

Un interrogante que surge curso tras curso, una voluntad no resuelta. Una pregunta cuyo intento de réplica me conduce a un conjunto de vagas explicaciones que puede resumirse con un “las cosas son así”, que es lo que uno dice cuando no tiene alternativa. Siento que me desacredito frente a mis alumnos, cosa que lamento profundamente, cada vez que no puedo (o no sé) explicar el porqué de una decisión. Aitor Lázpita me ha hecho pensar que cuando las cosas son así es probable que en ese preciso momento esté asumiendo como propio el discurso que emana del poder.

Pero, ¿por qué demonios (didácticos) las cosas son así?

No tengo inconveniente alguno en que se sienten dónde y con quien quieran, mi objetivo es su aprendizaje, y la orografía del aula no me parece un impedimento, más bien al contrario. ¿No se trata en realidad de una oportunidad para comprometer y responsabilizar? ¿Por qué no pueden sentarse (nunca) con quien quieren? O dicho de otro modo, ¿por qué deben sentarse (siempre) con quien no quieren?

Hay alumnos que van solos, otros aprenderán a gestionar su autonomía, pero... ¡ah! ¡Leonhard, René y Maria Gaetana quieren sentarse juntos para liarla! Mmm… quieren sentarse juntos pero no saben sentarse juntos... Quizá pueda dejar que se equivoquen, no en plan #telodije, sino más bien en plan #quehacemoshoraquesabemosquenosabemos. Tanto ellos como yo queremos que se sienten juntos (sic), ¿qué podemos hacer para solucionar esto? ¿No es esta una situación de aprendizaje ideal?

¿Qué he hecho en mi aula este curso?

Antes de iniciar (casi cualquier) sesión suelo pedir a algunos alumnos si serian tan amables de ayudarme a colocar las mesas. La distribución la fijo yo siguiendo criterios funcionales (o didácticos, según se mire) en base a la actividad, en las fotografías se intuyen diferentes opciones: grupos de 2, 3, 4, u hacia dentro, u hacia fuera, individual, libre...

Las espacios condicionan lo que puede suceder en ellos. Modificar la disposición de las mesas es un mensaje en sí mismo, creo que es una manera más de singularizar las actividades.

En relación al agrupamiento de los alumnos tengo un único criterio: el cambio de criterio. La mayoría de sesiones se sientan con quien quieren, pero otras tantas usamos agrupamientos distintos: escogen una pareja o grupo distinto al habitual, escogen una pareja y completo grupos de cuatro, se agrupan por intereses personales relacionados con la actividad o con el rol a desempeñar, usamos el agrupamiento pactado con el equipo docente...

No es fácil, es coherente

Esta manera de gestionar esta cuota de poder no está exenta de dificultades, tampoco creo que sea más fácil (o difícil) que otras alternativas, pero sin duda es más coherentes con la relación que quiero establecer con mis alumnos. Puedo explicarla, discutirla y modificarla.

Un compañero me dijo una vez que el poder se otorga y la autoridad se gana. Actuando de este modo no ejerzo el poder que (supuestamente) me otorga el rol docente, lo transformo en responsabilidad y compromiso de y con mis alumnos, y a su vez, gano autoridad frente a ellos.

Comentarios destacados

30/7/14 @Txaumell:

Continuo pensant que amb aquestes dinàmiques no et guanyes cap autoritat (el terme no m'agrada gens) sinó que prediques amb l'exemple. Poses en pràctica un model de convivència i d'exercici de democràcia: responsabilitat i compromís per part de tots.

Hay palabras "pervertidas" de la cuales tenemos una definición en nuestra "mochila" que altera su significado completo. En cualquier caso, las palabras no son importantes, lo son lo hechos, los ejemplos, como tu dices.

Poder es sin duda una de esas palabras pervertidas, maldita incluso. Pero lo cierto es que el poder existe, el DIEC lo define como "la facultad de hacer alguna cosa". Entiendo tu punto, pero el poder no es intrínsecamente nocivo. Otra cosa es que el poder corrompa. El médico tienen la facultad (el poder, puede) de tratar patologías y sugerir tratamientos.

La autoridad no es lo mismo que el poder. Me encanta la frase "el poder se otorga y la autoridad se gana". El poder va con el cargo, pero la autoridad hay que ganársela con el ejemplo. El médico tiene el poder de tratar a sus pacientes, pero su autoridad se dirime con la gestión que haga de ese poder. Es fácil confundir el sustantivo (autoridad) con el adjetivo (autoritario).

30/7/14 @jfontgon:

El problema és la convivència amb altres ideologies en l'equip docent...

Posts de la serie Menear los cimientos de mi aula

[Intro] Menear los cimientos de mi aula
– Sergi, ¿podemos escoger con quien nos sentamos?

El alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario
– Sergi, ¿y esto para qué me servirá?
– Sergi, ¿si sé que estará mal para qué responder?
– Sergi, ¿¡pero esto se puede hacer!?
– Esto no tienen nada que ver conmigo
– Sergi, ¿esto cuenta para la nota?
– Aprender haciendo


Vols compartir aquest article?
Twitter Facebook Plusone Tumblr Email