El basiliscus camina com per art de màgia sobre la superfície d’un riu, corre de pressa sense enforsar-se adquirint un to burlesc, excel·lent, únic. Més enllà de les aparences, el pare i la mare feien el mateix quan eren marrecs, i tota la colla basilisca. De vells tots ells s’han preocupat de transemetre els moments clau d’aquest encestral procés d’aprenentatge. I vet aquí un basiliscus, i vet a quí un formador de formadors que aquest bucle és infinit.
Per saber on anem cal saber on estem, i d’on venim.
Resultaria del tot incomprensible que avui en dia se seguís apostant pel model magistral. Tothom qui avui es dedica a ensenyar no li cal aprendre que nassos és una classe magistral. De fet som un subgrup afortunat, la majoria de nosaltres hem tingut la sort de creuar-nos amb com a mínim un/a gran professor/a magistral que ens va demostrar que la professió de professor/a és quelcom que val la pena (sic). I aquí estem, o això m’agrada pensar.
El model magistral té avantatges, es clar que sí, a pesar d’aquest insà costum que tenim de bipolaritzar postures i que, en aquest cas, situa el professor magistral al pol amb càrrega negativa. Molt negativa, massa per ser justos. Alhora, es clar, que té inconvenients, sent el més mediàtic que l’ensenyament es produeix quasi-unidireccionalment, el docent desenvolupa un rol actiu (parla pels descosits) mentre que l’alumne actua com a receptor passiu (escolta pels descosits). I certament aquesta crítica, en el més magistral dels sentits, és irrefutable.
El model competencial pretén dotar l’ensenyament d’una certa bidireccionalitat, per això parlem de processos d’ensenyament i aprenentatge. Una bona interpretació d’aquest model cedeix protagonisme a l’alumne per tal d’incrementar la seva participació en el seu propi procés d’aprenentatge, promou enfocaments aplicats i contextualitzats, metodologies interactives, avaluacions formadores i una gestió de l’aula no centralitzada.
Entenc on som i d’on venim i començo a veure a on volem arribar, gràcies en part a aquesta formació. Em sorprèn però la contradicció entre el model didàctic dels que varen ser els meus professors i el meu model, ara que jo sóc professor. D’una banda, aquesta sorpresa em motiva, hi ha molta feina per fer. De l’altra, crec no hem de renunciar als avenços aconseguits, personalment no em predisposa a fer l’esforç que tot canvi requereix.
Els nostres amics basiliscus comparteixen models didàctics tot adaptant-se a les noves i últimes necessitats d’un medi en constant evolució. Per què no actuem de la mateixa manera? Mirem amb bons ulls el passat, recordem i reconeixem antigues victòries, presentem els nous reptes de l’educació com la continuació de la feina feta. Posem sobre la taula les bondats dels nous models, però també, o sobretot, les dificultats.