1. Que enseñar es una mezcla de hablar bien y saber imponer disciplina.
  2. Que aprender es una mezcla de escuchar y hacer caso al profesor.
  3. Que hay alumnos buenos o malos.
  4. Que hay alumnos que no quieren aprender.
  5. Que la relación con los alumnos es una especie de batalla.
  6. Que mi asignatura es más importante que mis alumnos.
  7. Que el libro de texto y el curriculum son la misma cosa.
  8. Que la escuela es un camino hacía la universidad.
  9. Que el profesor es quien decide cuánto sabe el alumno.
  10. Que la evaluación basada en números es motivadora.
  11. Que en un examen demuestra qué sabe o qué ha aprendido un alumno.
  12. Que innovar en educación significa usar tecnología.
  13. Que los contenidos curriculares son más importantes que los procesos.
  14. Que se aprende en silencio.
  15. Que la cantidad de suspensos y la exigencia del profesor son directamente proporcionales.

Aprender a enseñar requiere, en cierto modo, desaprender. Me encantó esta lista de cosas a desaprender de Xavier Marcet y he hecho la mía. Quince cosas que estoy tratando de desaprener en estos primeros años como profesor, o que ya he desaprendido, ;).

Qué cosas te gustaría desaprender a tí?
Qué has desaprendido ya?

M’he inscrit al MOOC Robots y Videojuegos en las aulas: Scratch y Arduino para profesores que organitzen Miríada X i la UPF. El termini d’inscripció està obert i la data d’inici està per determinar.

Este MOOC se dirige a profesores y es extensible también a personas que tengan interés por conocer el funcionamiento del programa Scratch y de su integración con las placas Arduino, para diseñar robots y videojuegos. El objetivo del MOOC es dotar de recursos pedagógicos para la programación de videojuegos y su uso en las aulas. Scratch es el programa que centra la base general del MOOC y también Arduino, que son placas de hardware en código abierto que permiten la creación de robots y aplicación de electrónica a diversos objetos –Internet de las cosas-. Plantearemos el MOOC pensando en profesores de secundária para así contribuir a la innovación docente mediante nuevas herramientas que puedan despertar el interés de los jóvenes por la tecnología.

M’he assabentat gràcies a @raulf, que també està inscrit. Quants més serem més aprendrem. Algú s’anima?

TIC

Acte sobtat, ràpid, recurrent, estereotipat i no rítmic, degut a un conflicte emocional, a un trastorn neurològic o a l’efecte d’una substància, que pot afectar el moviment o la vocalització (extret de Termcat).

coordinador TIC

Aquell qui s’ocupa de resoldre els conflictes
produïts pels tics  (veure definició anterior).

TAC

Acrònim de tomografia axial computada.

TIC-TAC

Onomatopeia que imita el so d’un rellotge (extret de Viquipèdia).

 

 

 

Quan vaig fer servir els ordinadors a l’aula per primera vegada vaig tenir la sensació de que aquest canvi no tenia volta enrere. Em vaig adonar de que mai més podria fer classe sense ordinadors, o si més no, mai de la mateixa manera que amb ells. Hores d’ara, òbviament, encara n’estic convençut.

Aquest curs he tornat a experimentar aquesta sensació de no retorn, però en aquesta ocasió després d’acabar el primer projecte al meu centre. Dues setmanes frenètiques sense horaris condicionats per matèries i amb un objectiu compartit pels 81 alumnes de 1r d’ESO: produir una exposició relacionada amb el patrimoni del poble, Castellbisbal.

L’ús de la tecnologia amb criteri (didàctic) en tots els àmbits de l’educació (aprenentatge, ensenyament, gestió d’aula i de centre, avaluació, comunicació…) i l’aprenentatge basat en projectes són dos canvis que poden ajudar a transformar el sentit que els nostres alumnes atorguen a la seva educació. Són dos reptes majúsculs, i m’interessen, els considero els meus reptes.

 

El passat dimecres 4 de desembre la Mònica Terribas va entrevistar a la Carme Burgués, educadora, matemàtica i professora emèrita de la UB. 21 minuts de conversa analitzant amb seny (al·leluia!) el darrer informe PISA. Poc després del minut 5 trobo aquesta grata i inesperada sorpresa:

Mònica Terribas: Hi ha experts que diuen les matemàtiques si és a través de qüestions reals, de coses que els nanos poden tocar i entendre, s’entenen molt millor i arriben molt millor que no pas si anem pel camí de l’abstracte.

Carme Burgués: Una cosa és l’aprenentatge i l’altre és l’ús que tu facis de les matemàtiques. Aprendre s’ha d’aprendre del concret. Les matemàtiques no es pot amagar, és una matèria molt abstracte, molt.

Mònica Terribas: Però això no vol dir que sigui avorrida malgrat la fama que pot tenir?!

Carme Burgués: Què va, què va! Què va, què va! Què va, què va…

Mònica Terribas: Per tant, què falla aquí que hi ha molts nanos que consideren que és avorrida i que quan els dius…

Carme Burgués: I hi ha molts que consideren que és molt divertida!

Mònica Terribas: Sí, també.

Carme Burgués: Pensi que hi ha un web de recursos matemàtics que depèn del Departament d’Ensenyament, que és diu CREAMAT, que l’any passat va llençar una convocatòria que es diu vídeoMAT. Els nens de primària i de secundària, filmaven una qüestió a la qual donaven resposta matemàticament. Vostè sap l’èxit que va tenir aquesta convocatòria? Quants vídeos hi havia i lo interessants que eren? L’han repetida aquest any, és gent que s’ho passa bé amb les matemàtiques!

Mònica Terribas: Que juga..

Carme Burgués: I juga i avança, i és un repte que venç. És un repte, a vostè li posen un repte i si el venç què passa? No hi ha millor motivació, és a dir, l’èxit personal és la millor motivació per tothom, i per a la canalla també. Sí que hi ha gent que no n’aprèn, sí que hi ha gent que les avorreix, sí, i per això hem de millorar, clar, vull dir que això és veritat.

L’entrevista completa aquí.

I tant que sí, hi ha alumnes que s’ho passen bé fent matemàtiques.

Mentre investiguen quanta gent podríen alimentar si fessin servir la plana de Vic d’olla aquests alumnes afronten un repte complex, ric i interessantaprenen matemàtiques, i s’ho passen pipa. Així com aquesta tropa prenent mesures simultànies a Olot, El Prat de Llobregat i Còrdova per aproximar la mesura del radi de la Terra. O els 5 alumnes (sic) de l’Escola de Lladurs quan es pregunten quants grans de blat caben al camió d’en Marc i troben la seva pròpia resposta (òbviament, ja que la pregunta és seva). I molts altres nois i noies, d’infantil, primària i secundària, que van participar en la primera edició del vídeoMAT.

Adaptant-se a la seva realitat, succeeixen processos similars però únics en els quals els alumnes s’apropien de preguntes, cerquen respostes i miren de comunicar-les en un vídeo de 3 minuts de durada amb rigor i creativitat: Quants grills té una mandarina? El món és un mocador? Quantes vegades hem de doblegar un paper per arribar a la Lluna? Les matemàtiques ens ajuden a guardar secrets? A quina velocitat creix el cabell? Les matemàtiques serveixen per lligar? Quant trigaríem en comptar des de 1 fins a un milió?…

   

No són reptes trivials, hi ha matemàtiques aquí, i moltes coses més, es clar. Fer-se preguntes, conjecturar, cercar informació, usar diferents llenguatges i representacions, elaborar una resposta matemàtica, construir un relat, produir-lo… Ningú desmereix els procediments matemàtics, però tampoc hauríem de titubejar en dir que aquestes matemàtiques són MATEMÀTIQUES MAJÚSCULES. Com diu l’Anton Aubanell “hi ha més matemàtiques en un bon raonament que en una equació”, i afegeixo, fins i tot quan el contingut matemàtic té un paper secundari, perquè “és més important que els alumnes tinguin ganes d’aprendre matemàtiques que les matemàtiques que aprenen durant el procés” (Jaume Vilalta).

A l’equip impulsor del vídeoMAT ens ha fet contents aquesta inesperada menció del vídeoMAT en un dels programes de ràdio de més audiència, que la Carme Burgués hagi triat el projecte per exemplificar aquestes matemàtiques és positiu per al menys dos motius. Primer, perquè ella és una de les persones que més en sap d’educació matemàtica a casa nostra i, segon, perquè precisament aquests és un dels objectius clau del vídeoMAT, promoure unes matemàtiques més properes a les seves aplicacions i a la seva presència en l’entorn, i fer-ho de manera que s’apel·li a la personalització, a la creativitat i a la complexitat del món que ens envolta.

El vídeoMAT és tan sols una excusa, el que realment importa és obrir camins per a que els centres i el professorat disposem d’eines per crear espais a les nostres aules on aquestes matemàtiques siguin possibles, pensant especialment en aquells alumnes als quals les matemàtiques els avorreixen i/o els generen frustració. Hem d’aconseguir entendre aquests tipus de propostes com una oportunitat per treballar curricularment, per fer matemàtiques en majúscules, per treue’ns prejudicis i pors i creure que amb pràctiques com aquestes estem ensenyant i aprenent matemàtiques d’alta qualitat, i alhora, molt més que matemàtiques.

No sobra dir que darrera d’aquestes creacions hi ha el suport, el guiatge i l’entusiasme de molts docents, com en Jorge Sánchez, la Montse Gelis, la Inma Crespo, el César Burgués, la Montserrat Planella (que ara forma part del petit equip impulsor del vídeoMAT), en Manel Guzmán, en Josep L. Cañadilla, en Santi Vilches (coordinador del grup fotografia matemàtica de l’ABEAM), la Mª Antònia Morató, l’Abraham de la Fuente, en Sergi Múria (ara membre del CREAMAT), el Salvador Chiva, la Virginia Carmona, en Josep Rey (president del MMACA), en Quim Tarradas (membre del MMACA), l’Enric Brasó (membre del MMACA), l’Enrique Llácer… per citar-ne alguns i algunes que tinc el goig de conèixer personalment.

Ens veiem al vídeoMAT?

Aquest és el suport visual que hem usat en la ponència de la XVI Jornada Didàctica Matemàtica ABEAM. A les darreres diapositives hi ha enllaços a diferents espais amb informació sobre els activitats matemàtiques en 3 actes.

A la presentació no hi ha rastre de la dinàmica de l’activitat Piràmide de monedes que hem fet durant la ponència. Aquí podeu trobar un guió (en brut) força exhaustiu.

Torno a casa amb energia renovada i orgullós de formar part d’aquest fantàstic col·lectiu humà: els mestres i professors d’ensenyament primari i secundari. Som la hòstia. Aquest tipus de jornades són cultura educativa en estat pur.

He traduït una nova activitat en #3actes, l’estic fent amb els meus alumnes de 1r d’ESO, es diu Piràmide de monedes i és senzillament meravellosa. L’activitat parteix d’aquest vídeo de 27 segons i de les preguntes que sorgeixen dels alumnes en veure’l. La festa està assegurada.

L’altre dia llegia que en Francesco Tonucci deia:

Les criatures mereixen activitats complexes, enriquidores,amb diversos llenguatges, que els introdueixin a la vida real.

No sé ben bé que devia tenir al cap en afirmar tal cosa però estic segur de que la Piràmide de monedes li encantaria.

L’activitat està funcionant força bé (ens queda una sessió), els i les alumnes m’han sorprès, una vegada més. En els propers dies m’agradaria escriure unes línies explicant com m’ha anat, a l’aula no trobo espai per reflexionar, per pensar com ha anat i per què. El directe m’absorbeix.

Mentrestant no arriben aquestes línies publico l’adaptació al català de l’activitat i el guió (en brut) que he fet servir. El guió és força exhaustiu, no està gaire polit, però crec que és clau per comprendre la dinàmica de l’activitat.

En Ferran Ruíz (@frtarrago), al seu perfil de la xarxa del Consell Escolar de Catalunya, proposa aquestes idees en relació amb l’impacte i la contribució de les tecnologies digitals en l’educació.

A pesar de que aquest és un bloc d’opinió, vull copiar-les aquí literalment.

  • El problema real és la millora de la totalitat de l’educació de tots els estudiants.
  • El futur de la tecnologia educativa radica en eines cognitives que donin forma i estenguin les capacitats humanes.
  • Quan una tecnologia fa possible, empodera i accelera les “transaccions” centrals d’una professió, les distincions entre la tecnologia i la pràctica professional desapareixen. Aleshores no es pensa en la tecnologia, sinó en la transacció o l’activitat professional.
  • L’ús dels ordinadors com a eines cognitives pot induir pràctiques educatives en les que la tecnologia accelera, diferencia, aprofundeix i maximitza les experiències d’aprenentatge de tots els estudiants.
  • Quan els ordinadors estan integrats en el que cada persona fa no té sentit la pregunta de perquè serveixen els ordinadors.
  • La antiga visió binària de mitjà i missatge, pròpia del tecno-criticisme, no té sentit per a les persones que fan coses (aprenen) amb l’ordinador.
  • La conversació sobre els projectes 1-a-1 s’ha d’inscriure en els esforços per canviar, innovar i reformar l’educació.
  • En una escola autoorganitzada tots els estudiants poden tenir experiències d’aprenentatge diferenciades que produeixin efectes acadèmics i socials substancials i mesurables.
  • Aprofitar les oportunitats requereix plantejar-se importants qüestions sobre el canvi sostenible i escalable.

Com ell mateix indica, aquestes idees són una adaptació lliure de l’estudi de Mark E. Weston & Alan Bain “The End of Techno-Critique: The Naked Truth about 1:1 Laptop Initiatives and Educational Change” de gener de 2010.

Font: consescat.cat