Avui la Mireia m’ha enviat un correu en que deia “…aprofito per enviar-te una xorrada. Ahir em van passar aquesta imatge i… Tu li posaries un zero a un alumne amb aquest enginy?”

I m’ho he preguntat seriosament, què faria si em passés això? De fet, crec que em passa sovint vestit amb altres disfresses.

La meva resposta,

És sense dubte una resposta que demostra enginy i creativitat per part de l’alumne, així com un desconeixement profund sobre el càlcul de límits. Sovint les respostes dels alumnes amaguen missatges potents que caldria escoltar atentament.

Potser aquesta resposta és una manera indirecta de dir “aquestes matemàtiques no tenen res a veure amb mi, per què nassos haig d’aprendre a calcular límits? no ho entenc, així que… a preguntes absurdes, respostes absurdes!”. O potser no, potser és el que podria semblar a primera vista, la simple constatació d’una manca d’interès.

Així que… responent a la teva pregunta, crec que parlaria amb l’alumne, el felicitaria per la creativitat de la seva resposta i tot seguit m’interessaria per saber els motius pels quals he perdut un alumne.

M’agrada la meva feina, de vegades molt. Fa 6 anys que m’hi dedico, i des del primer dia fins ara sento una tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin. La sents tu?

Ser professor és una tasca tan interessant com complexa. Sovint, a l’aula passen coses que em fan sentir que ho tinc tot per aprendre. Per aquest motiu, intento formar-me tant com puc, i en particular, he perdut el compte de les jornades, tallers, seminaris i altres happenings educatius als que he assistit.

Fins ara m’han interessat especialment les directament vinculades amb l’educació matemàtica (CREAMAT, FEEMCAT, ABEAM, APMCM o les JAEM, i l’altra banda de l’oceà al NCTM) i també amb temes transversals, com l’avaluació, l’aprenentatge basat en projectes, la personalització o la tecnologia (aulablog, ICE-UAB o xarxa de CB).

Silvia Margelí, Josep Rey, Anton Aubanell, jo i Andrea Richter a la trobada anual del NTCM 2013

Mirant enrere, diria que en aquestes anades i vingudes he tingut l’oportunitat de fer tres coses:

  1. Escoltar les reflexions de persones expertes i/o referents en el seu àmbit.
    Persones molt saberudes a nivell teòric o acadèmic, altres que han tirat endavant projectes, altres que han analitzat centenars d’escoles, altres que han experimentat en aquell o aquell altre aspecte, altres que han viatjat pel món, altres que porten tota la vida al mateix lloc, altres que… Tot tipus de persones, la riquesa està en la varietat. De totes elles, en vull destacar tres, les que probablement més m’han influït fins ara: Anton Aubanell, Boris Mir i Dan Meyer.
  2. Conèixer més de prop entitats, experiències i projectes.
    Més del mateix, entitats, experiències i projectes petits, grans, personals, col·lectius, viscuts, reflexius, teòrics, aplicats, de matèria, de centre, transversals, lucratius, no lucratius, socials, editorials, participatius… Podria fer una llista tan llarga que no la faré, però destacaré anomeno alguns en els que he participat: CREAMAT, ARC, Institut-Escola Les Vinyes, vídeoMAT, eduCAT1x1.
  3. Intercanviar impressions amb persones amb interessos similars als meus.
    Us estalvio una llista completa, el més semblant són les persones a les que segueixo a Twitter.

Qualsevol d’aquests punts justifica per si sol l’assistència a aquests encontres, i si pogués tornar enrere, assistiria de nou a quasi cada un d’ells. Conjuntament, m’han eixamplat l’horitzó, m’han ajudat a transformar la meva percepció de què implica ser professor, a comprendre (una mica més) la complexitat de la nostra feina, m’han permès conèixer persones en les que emmirallar-me per seguir aprenent, així com bons companys de viatge que es busquen respostes a les mateixes preguntes que jo, i per suposat, una infinitat d’activitats, idees i recursos per portar a l’aula.

Persisteix la tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin, però tot això ho dec a aquestes trobades, que dit sigui de pas, sovint són fruit de les sinergies i l’entusiasme desinteressat de petits grups de professors. Aquest associacionisme, especialment actiu en l’àmbit de les matemàtiques, i aquesta intensa activitat paral·lela a les aules són una mostra real del compromís de moltes persones per millorar l’educació.

En una ocasió vaig sentir dir a en Jesús Maria Goñi que aquests encontres són cultura educativa en estat pur, i no hi podria estar més d’acord.