L’1 de setembre es va publicar al Diari de l’educació aquesta entrevista col·lectiva a diferents persones de l’equip impulsor del betacamp. Aprofito per donar les gràcies a en Pau Rodríguez i al seu equip per l’interès.

Al voltant d’un joc de taula s’hi reuneixen una dotzena de mestres. Mentre hi juguen, van discutint sobre les seves possibilitats educatives. Fa quasi dos dies que s’hi dediquen. “Analitzem els jocs en clau didàctica per fer-ne una guia per a mestres d’assignatures i etapes diverses”, explica Luis Cros, professor de matemàtiques de Secundària. Va ser ell qui, en arribar a la trobada de mestres Betacamp, va proposar un grup de treball –ells en diuen nodes– sobre aquest tema. “Només em va caldre això: fer una proposta i esperar que hi hagués mestres que compartissin la meva inquietud”, diu. I mans a l’obra.

Aquí no hi ha ni programa d’activitats preestablert, ni experts convidats, ni ponències en auditoris. El Betacamp, que del 26 al 29 d’agost ha congregat Montpol –una vella rectoria amb casa de colònies prop de Solsona– quasi un centenar de mestres, és un espai de formació i convivència per a mestres sense precedents a Catalunya. Són els mateixos docents participants els qui, de forma autogestionada, proposen en una assemblea projectes que els agradaria traslladar a l’aula i, en col·laboració amb altres docents que hi tinguin interès, hi treballen durant els quatre dies d’estada.

“Trenquem amb el model que separa l’expert del que aprèn, el ponent de l’oient; aquí tothom és aprenent i, si vols, també expert”, planteja Sergi del Moral, membre del grup impulsor de la trobada. El Betacamp és radical en la seva horitzontalitat i en l’autonomia que otorga als participants. “En educació anem repetint que no tothom té els mateixos interessos ni aprèn de la mateixa manera, també diem que el rol del professor ja no ha de ser el d’ensenyant”, enumera Del Moral, “doncs aquí ho posem en pràctica”.

Amb paraules similars s’expressa Helena Erviti, una altra de les promotores. “Sovint a classe dissenyes les activitats des de la perspectiva del docent, però aquí passes pel rol de l’alumne, un pas indispensable –i que sovint ens saltem– per saber si la nostra tasca funciona”, s’expressa. Els betacampers són mestres que han decidit predicar amb l’exemple“Sabem que l’aprenentatge és de naturalesa social, que parteix dels interessos de cadascú, que es fa en col·laboració”, enumera Del Moral, “doncs el Betacamp pretén ser coherent amb el que sabem de com la gent aprèn”. Si es reivindica que les escoles avancin cap a aquest model –venen a dir–, també ho haurien de fer els espais de formació docent.

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

L’auge dels ‘Edcamp’

El Betacamp va néixer l’agost del 2015 després que alguns dels seus impulsors vulguessin dur al terreny de l’educació l’experiència que havien viscut en un BarCamp. Van quedar enlluernats per aquestes trobades, originàriament vinculades al món tecnològic i de software lliure, on són els participants els que generen el programa i els continguts de debat. El que no sabien els actualsbetacampers, però, és que cinc anys abans, el 2010, un grup de professors de Filadèlfia havien tingut exactament la mateixa idea. En el seu cas van impulsar el moviment Edcamp.

“Els edcamp són trobades obertes a tothom, amb un programa cocreat pels seus participants, i amb l’objectiu de compartir coneixement i experiències al voltant de l’educació”, explica Xevi Pujol, un jove mestre que en els darrers mesos ha estat estudiant aquest moviment per un projecte de la Fundació Jaume Bofill. “Les seves normes són senzilles: la primera és que si la sessió on estàs no és del teu interès, marxis!”, exposa. “L’altra és que comparteixis i participis. No té sentit anar a aquestes trobades amb una actitud passiva”, conclou. Des del 2010 s’han celebrat arreu del món centenars de milers d’edcamps. La majoria als Estats Units, cap a Espanya.

El Betacamp en comparteix la filosofia, però no tots els requisits. “Perquè sigui un Edcamp ha de ser completament gratuït –a Solsona paguen una quota per cobrir les despeses dels tres dies– i ha d’incorporar el logo de la seva fundació”, enumera Pujol. També ha de garantir que no hi hagi cap institució o empresa al darrere, “tan sols un col·lectiu de mestres motivats”, sosté Pujol. En aquest cas el Betacamp hi encaixa a la perfecció.

¿Un canvi en el model de formació?

En el món de l’educació se succeeixen cada any tallers, cursos, congressos, xerrades i formacions de tota mena per a docents. ¿Suposen iniciatives com el Betacamp un canvi en el model de formació dels docents? Els seus impulsors no ho veuen així. “És complementari”, afirma Abraham de la Fuente. “Jo sóc un gran aficionat de les trobades de formació i ensenyament, i ho seguiré sent, però aquest format permet altres coses: si en una xerrada em quedaria amb les ganes de fer preguntes i parlar amb l’expert, aquí puc treballar amb ell”, exemplifica.

unnamed-1

Luis Cros jugant amb els seus companys del node de jocs de taula. / SANDRA LÁZARO

“No estem sols!”

L’objectiu del Betacamp és, doncs, desenvolupar en quatre dies, de forma col·laborativa, un projecte que després es puguin endur a l’aula (i compartir-lo amb tots els mestres que ho vulguin). Això és el que expliquen la majoria de participants en un primer moment. Però una conversa més distesa amb qualsevol d’ells –durant el dinar, a l’hora de la migdiada, potser també a la nit– fa aflorar un altre motiu. “Venim per sentir que no estem sols”, reconeix la mestra Anna Guim, que participa en un node sobre com educar en l’humor. “Som gent que mirem el currículum i l’educació d’una altra manera, cosa que no sempre passa amb els teus companys de l’escola”, sosté.

Per a la majoria de participants, el Betacamp és de passada una injecció de motivació una setmana abans de tornar al seu centre educatiu, anticossos contra el conservadurisme docent. “A vegades penso que el que més m’interessa és precisament el que passa fora els nodes, perquè el missatge del Betacamp és que amb l’aprenentatge formal de continguts no n’hi ha prou, també hi intervenen les habilitats socials o la capacitat de ser autònom”, defensa Del Moral.

Per això el Betacamp està pensat com una convivència de quatre dies. Totes les tasques les decideix l’assemblea general, des de l’hora en què hauran d’apagar la música l’última nit fins als torns de parar taula, i els nodes no tenen cap més horari o directriu que el que els seus integrants s’imposin. En tots els casos acaben sent més de sis hores diàries de feina, però queden diluïdes en un clima de germanor, quasi de colònies d’estiu, que les fan més suportables.

Imatge de l'assemblea general del Betacamp, que se celebra cada dia a les 13 h. / SANDRA LÁZARO

Imatge de l’assemblea general del Betacamp, que se celebra sempre 13 h. / SANDRA LÁZARO

Humor a classe i la doctora House

¿Es pot generar humor amb els alumnes d’una classe de llengua? Amb aquesta pregunta es va posar en marxa el node Oye, ¿por qué te ries?, de tretze persones disposades a dissenyar un projecte que permeti a joves de Secundària aprendre sobre un concepte per al qual l’escola ha estat tradicionalment territori vedat. “La idea és que aprenguin a generar humor després d’haver reflexionat sobre què és exactament, sobre les seves diferents formes, sobre els seus possibles límits”, exposa Guim. En resum, el que proposen és preguntar als alumnes què entenen per humor -“¿És humor Aquí no hay quién viva? ¿Ho podria ser també una sàtira de Quevedo?”-, aconseguir una definició entre tots i, finalment, crear un “producte” humorístic.

No satisfets amb això, però, des del node van acabar consensuant que potser seria necessari trobar-li una utilitat al producte humorístic, sigui un monòleg o una sèrie d’acudits. “Podem aconseguir que aquest humor tingui també una vessant social i de creixement personal”, explica Guim, un tipus “d’humor terapèutic” que pugui servir per fer somriure els avis d’una residència de la tercera edat o per rebaixar la tensió dels alumnes de Primer d’ESO abans dels seus primers exàmens. Guim vol deixar clar que, “evidentment”, el projecte no hagués sigut tan complet sense “la interacció i l’intercanvi d’experiències” entre tots els membres del seu node.

“És que és obvi que dos cervells pensen més que un”, reflexiona Anna Saperas, “si com a mestres ho tenim comprovat amb els nostres alumnes!”. Ella integra un altre node, que es dedica a dissenyar projectes d’indagació per a ciències. “Plantegem problemes en contextos reals que els alumnes puguin anar resolent a partir de la indagació i de les evidències que els donem”, exposa. En tenen alguns exemples: des de posar-se a la pell d’un perit que ha de deliberar sobre l’autoria d’un accident de cotxe fins a fer-ho en la pell d’un metge que a partir dels seus coneixements sobre el cos hagi de fer diagnòstics o predir els problemes de salut d’alguns pacients. Cap dels dos està encara acabat, però per a l’últim ja li han posat nom: la doctora House.

tumblr_mk6mk1f8PE1qj55u7o1_1280-1024x1024
El betacamp té un fons i una forma.

La forma: dura 4 dies, a finals d’agost, en una casa de colònies prop de Solsona, es dorm en tendes de campanya o lliteres en habitacions compartides, s’organitza en nodes (cada cop més interdisciplinars), la connexió a Internet és limitada, la gent es desperta d’hora i se’n va a dormir tard, hi ha tasques de neteja i menjars que són responsabilitat de les persones participants, l’entorn natural és fantàstic… i podria seguir afegint cares a la polièdrica i dinàmica forma del betacamp.

És possible que aquesta forma no sigui fruit d’un procés totalment conscient o meditat, però el que és segur és que no és casual.

La forma és local, sorgeix de les persones que l’hem impulsat, així com de les que l’han legitimat, les assistents a aquestes dues primeres edicions. Té especial interès per nosaltres, i crec que s’està formant certa identitat pròpia. Hi ha gent que diu que és betacamper/a (en català correcte, betacampista).

En definitiva, la forma és un vestit, és personal.

El fons del betacamp és una altra cosa.

Si despullem el betacamp ens queda un espai d’aprenentatge personalitzat, no tothom aprèn el mateix ni de la mateixa manera, una dinàmica de participació que cedeix deliberadament iniciativa, autonomia i responsabilitat, que promou una relació que trenca amb el rol expert-aprenent, on es dóna un aprenentatge entre iguals (cosa que donaria per un altre article), on la col·laboració i el treball en equip no són accessoris, sinó estrucutrals. Un espai, en definitiva, en que es posa en pràctica s’experimenta allò que diem fa dècades.

El fons, a diferència de la forma, és transferible, és compartit per una àmplia majoria de la comunitat educativa (internacional), més enllà de colors, concerts i contrades. El fons no és personal, al contrari, és un intent per posar en pràctica allò que diu la recerca internacional i els decrets educatius. No és un invent, és normatiu. Deixem de dir-li innovació? Tan és…

Desitjo enormement que el betacamp segueixi el seu camí. Tant com que sorgeixin altres iniciatives que comparteixin el seu fons (em consta que així serà), per això escric aquestes línies, perquè em sembla important distingir fons i forma. No sigui que acabem reduint la categoria (el fons) a anècdota (la forma).

Llarga vida al betacamp.

Crèdits: de la Imatge: Espen Kluge. Gràcies a @srdelafu per la lectura crítica.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost tornaré a estar a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Estic parlant de la segona edició del #betacamp, amb petits canvis (més aforament, més espais de treball, més treball en nodes…) però la mateixa essència.

Vista l’experiència de la passada edició, en aquesta ocasió no proposaré cap node i em dedicaré a ajudar en tasques organitzatives.

Demà 6 de març s’obre el termini d’inscripció. Reserva la teva plaça abans no sigui massa tard!

assemblea_04


Els darrers dies d’agost vaig participar al #betacamp, i aquestes línies són per intentar posar en net les meves sensacions, són, d’alguna manera, un intent de sintetitzar el meu aprenentatge, de vegades d’això en diem “avaluació”.

En arribar a casa de Montpol vaig tuitejar que “necessitava uns dies per digerir el #betacamp”. Després em vaig adonar que el tuit era més un auto-advertiment que no pas una necessitat, donat que m’hagués agradat publicar alguna cosa abans, sobretot a mesura que sorgien opinions d’altres betacampistes com l’Abraham de la Fuente o en Ramón Paraíso, però per una altra banda el meu cap em deia que esperés, que respectés una de les regles d’or del meu blog: no publicar res sota els efectes de l’eufòria o l’enuig. I sobra dir que llavors patia una crisi d’eufòria profunda. Passats uns dies puc dir amb serenor que formar part de l’equip de beneits i beneites que vam decidir obrir aquest meló ha estat i és un vertader plaer, i no exagero si dic que el #betacamp ha estat una de les experiències professionals més gratificants que he viscut fins ara. Em faig meves les paraules de la Beatriz Briones “per a mi @betacamp_edu no és només una anècdota especial sinó un punt de partida”.

Crec que el missatge més potent que destil·la del #betacamp és que vam demostrar-nos a nosaltres mateixes, les persones participants, que una altra manera d’ensenyar (i d’aprendre) és possible. En paraules de l’Abraham de la Fuente “lo que hemos vivido estos días, suena a cambio, suena a ilusión, suena a que las personas podemos funcionar de otra manera”. I tant que sí Abraham, sí se puede.

Fa poc temps que transito pel món educatiu, però ja fa dies que tinc la sensació de que en educació està tot dit. Se sap que cal transformar uns sistemes majoritàriament centrats en l’ensenyament de continguts, a enfocaments centrats en l’aprenentatge i en el desenvolupament de competències per a la vida (autonomia, iniciativa, capacitat crítica, treball en equip, comunicació…). Se sap què hem de fer, però no com. Què dimonis vols dir centrar-se en l’aprenentatge? O millor dit, com centrar-se en l’aprenentatge immers en un sistema educatiu i social sovint tan preocupat per les notes, la disciplina i la burocràcia?

M’incloc en aquest “no saber què fer”, i no trobar maneres de descentrar la meva pràctica em genera certa frustració, i també ratxes intermitents de mala baba cap a gurus que es dediquen a senyalar-nos (només) què fem malament. És més senzill dir que “les escoles maten la creativitat” que lluitar cada dia per fer-la ressorgir de les seves cendres.

El #betacamp sorgeix en aquest context, però sense cap propòsit grandil·loqüent, per mi, és tan sols la resposta a una necessitat compartida per transeünts de l’educació, la de buscar nous camins per posar cara a aquest “no saber què fer”. El #betacamp és un intent per experimentar noves formes de creixement professional (aprenentatge!) coherents amb les competències que volem contribuir a desenvolupar en els nostres alumnes. Existeixen formes de desenvolupament professional centrades en l’aprenentatge dels docents? Signifiqui això el que signifiqui.

El #betacamp és un experiment, però no un invent. Resulta que hi ha trobades fora de l’àmbit de l’educació que pel que fa a l’estructura i les dinàmiques de participació semblen més centrades en l’aprenentatge del que ho estan la majoria dins de l’àmbit educatiu. En aquestes últimes sol imperar un model de relació expert-aprenent que inevitablement condiciona l’aprenentatge. El nom “betacamp” és un tribut a aquests tipus de trobades, les BarCamps, i les característiques del #betacamp són la nostra interpretació en clau educativa.

Així doncs, el #betacamp és una trobada de 4 dies estructurada a partir de les propostes de treball (nodes) de les persones participants, propostes centrades en l’acció (no en el discurs), que busquen resoldre un problema compartit. No hi ha un programa previ (no hi ha un “temari”), ningú decideix de què anirà, o millor dit, ho decideix tothom. La trobada està doncs centrada en els interessos i les inquietuds de les persones participants, cosa que rarament passa a les nostres aules.

Em va encantar llegir a la crònica de la Carla i el Rai (node cuina i gestors de Montpol) que “estem a l’expectativa de què serà ben bé el #betacamp i la sensació és que ni el mateix grup motor sap amb exactitud què passarà en els següents 3 dies.” Exacte! No ho sabíem, i si em permeteu la provocació, ni volíem saber-ho (amb anterioritat al #betacamp, es clar), :).

Així doncs, la gent assisteix a títol individual o en grup, a desenvolupar idees o projectes propis aprofitant la possibilitat de col·laborar amb altres persones. La gent ve a fer, no a dir, donat que les propostes de treball tenen per propòsit produir alguna cosa, sigui física o mental, i són tan flexibles com decideixin els seus progenitors. Cada dia es celebra una assemblea, on els nodes poden (si volen) explicar l’estat de la seva proposta o demanar col·laboració. Succeeixen altres coses, però el treball en nodes i l’assemblea són essencials.

Un altre tret singular és que el #betacamp proposa un model de relació horitzontal, que fuig deliberadament de dinàmiques de participació on imperen relacions expert/aprenent, orador/oient, conferenciant/espectador… al #betacamp no hi ha uns que ensenyen i uns que aprenen, sinó que tothom aprèn. Aquesta dinàmica de participació promou la col·laboració i l’aprenentatge entre iguals, cosa que rarament passa a les nostres aules.

“Todos somos muy ignorantes. Lo que ocurre
es que no todos ignoramos las mismas cosas”
Albert Einstein

Aquesta horitzontalitat, afecta a totes i cada una de les decisions que s’han de prendre durant el transcurs del #betacamp, entesa la dinàmica de participació, tothom és lliure de fer noves propostes, que han de passar per l’assemblea, tothom és convidat a millorar el que sigui i ser l’artífex d’aquesta millora. Cosa que em fa pensar en la Eugenia, participant autopropulsada (des de Madrid) que va fer una feina increïble al node de comunicació, juntament amb l’Imma, el Julio i l’Isaac. Em va escriure dient que “habéis generado un espacio realmente abierto donde se sentía que “hi havia lloc” para proponer y aportar. No es fácil dejar que la idea crezca por sí misma y evolucione a su antojo cuando ha salido de la cabeza de uno.” I jo, amb la #pelldegallina, li vaig respondre que: (1) la idea és copiada o adaptada i (2) més enllà de si és fàcil o difícil, no hem deixat que la idea creixi per si mateixa perquè l’equip impulsor siguem bones persones, sinó perquè cedir el protagonisme a totes les persones participants és un objectiu en si mateix, és un missatge, possiblement EL missatge. Aquesta és la relació pedagògica que vull proposar als meus alumnes, una en la que “hi hagi lloc” per proposar, que els cedeixi tanta responsabilitat com sigui possible, cosa que rarament passa a les nostres aules.

En Marshal McLuhan deia “el mitjà és el missatge”, és a dir, com donem el missatge sovint és tant o més important que el propi missatge, i com donem el missatge es diu #betacamp. En paraules d’en Boris Mir “la forma del #betacamp és el contingut d’aprenentatge. El nucli no són els nodes, és l’estructura”.

Precisament aquest és per mi el que fa més valuós el #betacamp, amb les seves incomptables i necessàries imperfeccions, m’ha servit d’exemple per descobrir in situ com es pot generar un espai transformador, centrat en l’acció (#learningbydoing en diuen alguns), sent nosaltres els aprenents de les metodologies que volem replicar als nostres centres, i vivint i veient en primera persona què succeeix quan es crea un ambient en que tothom aprèn i tothom ensenya. Parafrasejant a la Carla, quan aconseguim “allò que tant ens agrada; un ambient de cooperació mútua, tothom predisposat a donar un cop de mà en el que faci falta”. En aquest context, paraules com “avaluació”, prenen un sentit diferent.

El #betacamp ha estat un experiment meravellós, sobretot per les reaccions del seu equip impulsor, que ara ja som totes i cada una de les persones que vam estar els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost a Montpol.


L’Isaac tuitejava aquesta cita d’en Marcel Proust que per mi sintetitza totes aquestes idees.

“El verdadero viaje de descubrimiento no consiste
en buscar nuevos paisajes, sino en mirar con ojos nuevos.”
Marcel Proust

Efectivament, el #betacamp ens ha servit a alguns i algunes per mirar-nos el paisatge educatiu amb “ulls nous”, i a d’altres per renovar les il·lusions. Torno del #betacamp amb més preguntes que respostes, i una de grossa és la del mateix Isaac: com portar la dinàmica del #betacamp a l’aula? Tinc algunes idees, però jo també segueixo buscant respostes.

En clau d’aula, tots i totes tenim cert marge de maniobra per “betacampejar” l’aula: relaxar el pes dels continguts i de l’avaluació quantitativa, cedir responsabilitat als alumnes, proposar activitats flexibles, treball en equip, integrar continguts, produir coses físiques o mentals, sortir de l’aula al món real o fer entrar el món real a l’aula…

En clau de centre, hi ha escoles i instituts públics (i privats) que ja estan fent apostes decidides. Segueixo de prop el 4cantons i Les Vinyes (el centre on treball actualment), o d’altres de la xarxa de centres innovadors de l’ICE de la UAB. Tanmateix, per la meva experiència a Les Vinyes, crec que calen mesures estructurals que, més enllà d’orientacions i documents, facilitin que els centres puguin desenvolupar els seus projectes educatius. No és un camí fàcil, ni curt, però ara, en cas de desesperació, podem recorre als #betacampcomprimidos d’en Ramon Paraiso.

Sigui com sigui, ara toca tornar a les nostres realitats, mirar al ulls als nostres alumnes i seguir lluitant per l’educació que desitgem.

Betacamp is gone, però tornarà.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost estaré a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Ets tu una d’aquestes persones?

És una trobada oberta a tothom per crear, desenvolupar i potenciar idees i projectes relacionades amb l’educació.

Les característiques del #betacamp són un missatge en sí mateix: el contingut s’estructura a partir de les propostes de treball (nodes) de les persones participants, les dinàmiques de relació i participació volen afavorir la col·laboració i l’intercanvi, (3) està centrada en l’acció, no en el discurs, és una trobada per fer, no per escoltar.

Participaré a dos nodes de treball:

Recursos low-cost amb high-benefici educatiu, amb Andrea Richter i Salvador Chiva.
Papers de colors, impressora i tisores, i quatre dies per crear i replicar materials didàctics, fer-ne provatures, pensar com usar-los, preparar propostes d’aula…

Més info aquí.

Desatomització de l’aprenentatge de les matemàtiques, amb Abraham de la Fuente, Jordi Font i Andrea Richter.
És difícil caracteritzar una “bona activitat” matemàtica, però les que ens agraden sovint comporten algun tipus d’experimentació, viuen en la intersecció de diversos blocs curriculars, parteixen d’una pregunta, proposen un camp a explorar… En aquest node ens proposem pensar com estructurar el que fem amb els nostres alumnes a partir d’aquestes activitats, com crear seqüències de “bones activitats” que recobreixin grans parts del currículum.

Més info aquí.

Estaré en bona companyia treballant en aquests dos nodes, interessant-me per la feina d’altres nodes i col·laborant en el que es pugui.

Ens trobem al #betacamp?
Pots reservar al teva plaça a betacamp.cat.

M’agrada la meva feina, de vegades molt. Fa 6 anys que m’hi dedico, i des del primer dia fins ara sento una tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin. La sents tu?

Ser professor és una tasca tan interessant com complexa. Sovint, a l’aula passen coses que em fan sentir que ho tinc tot per aprendre. Per aquest motiu, intento formar-me tant com puc, i en particular, he perdut el compte de les jornades, tallers, seminaris i altres happenings educatius als que he assistit.

Fins ara m’han interessat especialment les directament vinculades amb l’educació matemàtica (CREAMAT, FEEMCAT, ABEAM, APMCM o les JAEM, i l’altra banda de l’oceà al NCTM) i també amb temes transversals, com l’avaluació, l’aprenentatge basat en projectes, la personalització o la tecnologia (aulablog, ICE-UAB o xarxa de CB).

Silvia Margelí, Josep Rey, Anton Aubanell, jo i Andrea Richter a la trobada anual del NTCM 2013

Mirant enrere, diria que en aquestes anades i vingudes he tingut l’oportunitat de fer tres coses:

  1. Escoltar les reflexions de persones expertes i/o referents en el seu àmbit.
    Persones molt saberudes a nivell teòric o acadèmic, altres que han tirat endavant projectes, altres que han analitzat centenars d’escoles, altres que han experimentat en aquell o aquell altre aspecte, altres que han viatjat pel món, altres que porten tota la vida al mateix lloc, altres que… Tot tipus de persones, la riquesa està en la varietat. De totes elles, en vull destacar tres, les que probablement més m’han influït fins ara: Anton Aubanell, Boris Mir i Dan Meyer.
  2. Conèixer més de prop entitats, experiències i projectes.
    Més del mateix, entitats, experiències i projectes petits, grans, personals, col·lectius, viscuts, reflexius, teòrics, aplicats, de matèria, de centre, transversals, lucratius, no lucratius, socials, editorials, participatius… Podria fer una llista tan llarga que no la faré, però destacaré anomeno alguns en els que he participat: CREAMAT, ARC, Institut-Escola Les Vinyes, vídeoMAT, eduCAT1x1.
  3. Intercanviar impressions amb persones amb interessos similars als meus.
    Us estalvio una llista completa, el més semblant són les persones a les que segueixo a Twitter.

Qualsevol d’aquests punts justifica per si sol l’assistència a aquests encontres, i si pogués tornar enrere, assistiria de nou a quasi cada un d’ells. Conjuntament, m’han eixamplat l’horitzó, m’han ajudat a transformar la meva percepció de què implica ser professor, a comprendre (una mica més) la complexitat de la nostra feina, m’han permès conèixer persones en les que emmirallar-me per seguir aprenent, així com bons companys de viatge que es busquen respostes a les mateixes preguntes que jo, i per suposat, una infinitat d’activitats, idees i recursos per portar a l’aula.

Persisteix la tensió entre com són les meves classes i com vull que siguin, però tot això ho dec a aquestes trobades, que dit sigui de pas, sovint són fruit de les sinergies i l’entusiasme desinteressat de petits grups de professors. Aquest associacionisme, especialment actiu en l’àmbit de les matemàtiques, i aquesta intensa activitat paral·lela a les aules són una mostra real del compromís de moltes persones per millorar l’educació.

En una ocasió vaig sentir dir a en Jesús Maria Goñi que aquests encontres són cultura educativa en estat pur, i no hi podria estar més d’acord.