Carta oberta al meu Jean-Jaques

Les persones només aprenem quan pensem per nosaltres mateixes, donat que cap pensament, cap idea, pot ser transmesa com idea d’una persona a una altra. Quina senzillesa, quina idea més fantàstica de Dewey. En conseqüència, sosté que la feina de qui pretén ensenyar és disposar condicions que provoquin el pensament. Com les disposa Jean-Jacques amb Emili, o com les has disposat tu tantes vegades amb mi. Jean-Jacques i Emili però, eren sers imaginaris de Rousseau, tu i jo som de carn i ossos. I, no només ets el meu mestre, sinó que, sobretot, ets el meu amic. Com no podia ser d’una altra manera, l’aprenentatge supera la ficció.

La relectura de les conclusions de Dar clase con la boca cerrada ha estat una experiència fantàstica que ha fet emergir dubtes, però que, també, ha endreçat alguns calaixos. M’ha fet pensar, per exemple, que aquest seminari balsàmic és l’enèsima provocació per a la reflexió que em regales. Una “experiència potencialment constructiva”, o en paraules de l’enfant eduenterao “amb uns amics, ens estem atrinxerant rere la cultura, us ho dic del cert, per parar l’estupidesa [..]”. Si més no, la nostra estupidesa.

Incomptables les vegades que m’has proporcionat experiència i m’has provocat reflexió. Deliberadament de vegades, remant amb les orelles per construir un projecte educatiu compartit, per exemple. I dic per construir-lo, òbviament, no per narrar-lo. Altres vegades de manera indirecta, mentre t’observo i intento entendre perquè ho fas així o aixà. En l’escolta d’incomptables consells que t’he demanat, les teves preguntes aclaridores, les teves respostes obertes. Quantes vegades m’has dit “això és el que veig o penso, però fes el que a tu et sembli, que és el que faràs”? Tantes com les que has desitjat, en efecte, que fes el que jo creia. Tens aquesta rarísima virtud, amic, convertir la necessitat en desig

Aquesta reflexió és, doncs, un agraïment a una amistat centrada en l’aprenentatge. Diu Finkel, que “la línia que separa l’experiència i la reflexió no és gruixuda i clara”, i em fa pensar que, de fet, és tan fina com la que separa, o més ben dit, uneix, l’aprenentatge i l’agraïment. L’aprenentatge ens transforma, i no ho fa en qualsevol direcció:, o ens fa millors persones, o no és aprenentatge. Per això, a l’espera d’evidències prou evidents, m’aventuro a afirmar que no hi ha aprenentatge sense sentiment de gratitud.

De tot cor, amic Jean-Jacques, gràcies.
Aprendre importa,

Emili del Moral

Aquest text és fruit d’un seminari de reflexió al voltant del llibre Dar clase con la boca cerrada de Don Finkel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *