La impossible i meravellosa tasca d’avaluar

“Conten una vegada en uns examens de geometria fets a l’Estudi General, el professor demanà al deixeble que tracés una línia sense fi, o sia una circumferència. L’alumne, que de moment no va comprendre la pregunta del mestre, va agafar el guix i començà una ratlla damunt la pissarra. Sense deixar el guix de la mà ratllà la pared de l’aula, des d’on va surtir cap al carrer, sense mai no parar de guixar a les parets o a terra. Rambla avall guixà sempre fins que va acabar el guix. El tribunal va discutir el cas, però va creure que des de el moment que la línia no tenia fi dins de l’edifici de l’Estudi, que era el camp d’acció del Tribunal, el deixeble, encara que no hages realitzat allò que el mestre li demanava, havia fet una línia sense fi i mereixia d’ésser aprovat.”

Histories i Llegendes de Barcelona, Joan Amades.

La dificultat de fer bones preguntes, interessants, adients, prou acotades, i alhora prou obertes. La (quasi) impossibilitat de personalitzar-les. La capacitat per acollir i saber valorar la diversitat de respostes. La quantificació del saber fer. Avaluar. Complicitat, confiança i alguna fresca de tant en tant.

– via Pep Vidal