Esmorzar i serendipitat

Fa setmanes, esmorzant amb l’Anton Aubanell (@antonaubanell), bon amic i extraordinari professor de matemàtiques, el vaig provocar deliberadament fent-li dues preguntes majúscules, d’aquelles que no s’acaben mai de respondre.

Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’escola del futur?
I quines l’educació matemàtica?

En aquell moment em va respondre efusivament, amb idees clares —més experimentació, més interrelacions…— però amb la inconcreció que el directe imposa. Dies més tard va venir a buscar-me amb un full escrit per una sola cara i em va dir “Recordes les preguntes que em vas fer?”.

Vaig demanar-li permís per publicar la seva resposta aquí, i el vaig convidar a engegar un blog propi on compartir aquestes i altres reflexions. El blog potser haurà d’esperar (no gaire); el text, tal qual me’l va fer arribar, és el següent.


Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’escola del futur?

Hauria de ser o desitjaria que fos…

… menys compartimentada,
pel que fa a les disciplines
pel que fa als grups d’alumnes
pel que fa a les especialitats del professorat
pel que fa a l’arquitectura
i més plàstica (que no líquida!).

… amb menys quantitat i diversitat de coses per ensenyar i amb més accions comunes i projectes globals que ajudin a aprendre coses importants. Potser cal ensenyar menys coses per què s’aprenguin més a fons.

… amb menys pressió del temps (el temps de la classe, el temps del temari que cal acabar, el temps dels exàmens…) i més serenor per treballar des del ritme personal de cadascú i per possibilitar una millor interacció entre les persones de l’escola i amb l’entorn natural, social i cultural on es troba.

Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’educació matemàtica del futur?

Hauria de tenir o desitjaria que tingués…

… més resolució de problemes en context. No calen problemes difícils sinó que facin pensar. Resoldre un problema ha de ser un acte individualitzat (no necessàriament individual), important, que requereix temps i reflexió, no és pot córrer, no es poden cremar etapes. No cal fer-ne molts sinó fer-los bé. Cal fer possible el diàleg de l’alumne amb el problema, dels alumnes entorn al problema i de tothom en l’anàlisi de la resolució.

… amb més presència de l’argumentació per part de l’alumnat, de la comunicació creuada, de la conversa. En bona mesura el coneixement es construeix explicant-lo i explicant-se’l.

… amb més “amplitud” en el treball de classe, en dos sentits:

En l’enfocament general dels temes. Abordem prematurament el suposat “nucli matemàtic” i ens deixem molts passos abans (cal anar a poc a poc per arribar lluny!)i després (aplicacions, connexions internes, metareflexió sobre el que s’ha fet…).

En la metodologia de classe. Ens calen més cicles del tipus: Experimentació – Descoberta – Conceptualització – I, si cal, formalització. Massa sovint ens quedem sols (a vegades ben sols, en un altre sentit) amb els dos últims passos i perdem en el camí la vivència personal de l’exploració (amb objectes, amb programes de geometria dinàmica, amb fulls de càlcul, amb calculadores…) i la descoberta que potser és la part més genuïnament matemàtica.