Llegir és una experiència d’aprenentatge meravellosa. Entre el tedi i l’artifici, llegir, tan sols llegir, pot ser una experiència profundissima. Però qui ho defensa en un escenari atapeït per lectures obligatòries i projectes Pikachu? Llegir és una experiència d’aprenentatge brutal, que esdevé completa quan es provoca la reflexió, i que és més que aprenentatge si tens l’oportunitat de fer-ho en bona companyia. Així que gràcies.

Llegir un text pedagògic del 1987 i sentir que ho tens tot per aprendre. Innovar avui, al 2021, 34 anys després, és, simplement, llegir. Innovar és traduir en fets, o en paraules de Meirieu, és assegurar-se alhora de l’existència d’un problema a resoldre i de la impossibilitat de resoldre’l sense aprendre. 

Destaco d’aquesta idea: l’explicació no té valor sense la necessitat que la requereix i que li atorga sentit. La vertadera pedagogia explicativa no es centra en l’ensenyament de les explicacions sinó en la cultura, en la necessitat d’explicació.

Tota lliçó és una resposta, diu Dewey. L’explicació també, per això l’explicació sense pregunta és exposició. Senzill, obvi per moments, però també radical, donat que posa en evidència la realitat educativa. Expliquem, o exposem, per sobre de les nostres possibilitats. En aquest precís instant, centenars d’alumnes estan aprenent a avorrir la cultura memoritzant que un mitocondri és un orgànul envoltat per una doble membrana que bla bla bla. I així des d’abans del 1987, per suposat amor a la cultura, però ni l’amor ni l’aprenentatge accepten dreceres. Personalment, sóc optimista, gaudeixo la transformació, perquè m’adono que jo ja no sóc el mateix, perquè m’està ajudant a omplir alguns dels meus buits, però alhora tinc pressa, el meu fill ja té 4 anys.

I que ningú em malinterpreti, la memòria és important, i llegir és una experiència d’aprenentatge meravellosa, però estic cansat de simular que aprenem, de memoritzar merdes i llegir les respostes d’altres que no signifiquen res per mi. Que ni fan forat, ni l’omplen. M’encanta Meirieu perquè ens diu que no és un deliri innovador, ni una visió egòlatra, individualista o neoliberal de l’aprendre, sinó que les situacions-problema són una condició de possibilitat, donat que l’aprenentatge no es pot simular.

L’Elena Ferro feia un tuit l’altre dia: Està tot dit. I jo li vaig respondre: T’imagines que ho fem? I ella diu: Ho fem? I jo contesto: Fem-ho. Perquè sí, sí que m’ho imagino, de fet, ho fem quotidianament, perquè si alguna cosa sabem segur és que és possible aprendre.

Escrit sobre la meva lectura d’un fragment del llibre Aprender sí, peró ¿cómo? arrel del Seminari de reflexió pedagògica proposat per Boris Mir en el marc dels Futurs de l’educació.