Clonclou EN21

#EscolaNova21 és història.

Aquesta finestra està tancada, per sempre més, però és indubtable que és l’obertura de moltes altres finestres. A l’acte de cloenda em va semblar percebre un ambient especial, com de moment realment important, històric, com de que potser estàvem a punt de presenciar no només l’oportunitat, sinó el compromís, d’estendre la #TransformacioEducativa. Tot i que la màgia va durar poc.

Caldrà veure com evoluciona l’onada sota el paraigües del Departament d’Educació. De moment, al final de la nostra intervenció, l’auditori ple a petar, persones assegudes als laterals, a terra, però dues cadires buides a primera fila, una d’elles del conseller d’educació.

En fi, parlo de sensacions, no pretenc fer cap valoració, però sí deixar clar que desitjo que el Departament agafi el relleu amb força. El que sí pretenc fer, és el que sempre he fet: seguir aprenent, compartir errors i alegries a cor obert.

Una cosa remarcable sí haig de dir. Mai més explicaré l’acudit de l’ós formiguer. També es tanca aquesta finestra, però és una celebració, perquè hem madurat, hem après, l’aprenentatge ens ha transformat i ja no som els mateixos.

Som “els del montón”, és més, som un “montón”. Normalitzem-ho, els raros són els guapus.

Si no entens res, i disposes d’uns minuts, deixo aquí la meva intervenció, i et suggereixo que escoltis les dels meus companys. El Boris, la Coral, l’Íngrid i la Noa, que en representació de tants altres vam intentar dir adéu, gràcies i fins la propera.

Si tens poc temps, et suggereixo que només escoltis el discurs de l’Eduard Vallory [2:14]. Una joia.

Si algun llegat ha de deixar Escola Nova 21, que sigui aquest. És possible fer que les escoles siguin equivalents en qualitat. És possible posar a l’abast de tot infant i adolescent una educació de qualitat que estigui a l’alçada dels desafiaments del segle XXI. És possible i és imprescindible.

Eduard Vallory

Escric aquest article aquí, al meu bloc personal, perquè aquesta entrada és, per mi, un agraïment públic com a pare, ciutadà i docent cap a #EscolaNova21.

EN21 acaba, però el col·lectiu professional i la ciutadania seguim aquí. Gràcies, de tot cor.

Intervenció

Abans de res… quins nervis, quina responsabilitat i quin alegria estar aquí avui amb tots vosaltres.

I quina pena, també. Perquè sembla que és veritat, avui s’acaba EN21. Per això, un cop més, com a ciutadà, com a docent i com a pare em vull afegir a l’agraïment cap a EN21. Pel sacseig, per la catalització d’una necessitat de canvi que estava allà. Ja que si parlem clar… Boris, podem parlar clar? Sí? Val! Tota aquesta moguda no l’ha fet possible cap banc, ni cap fundació, ni cap conseller, sinó el compromís quotidià de molts professionals per oferir una educació de qualitat en un context d’enormes dificultats. Sense el col·lectiu humà EN21 no hauria estat possible, així que avui és un dia fantàstic per dir “visca el nostre col·lectiu”. Malauradament EN21 acaba, però la bona notícia és que el col·lectiu seguim aquí, i no pensem aturar-nos, i a més, la societat comença a comprendre i desitjar també aquesta necessitat de transformar què vol dir aprendre. Una altra virtud d’EN21.

Jo voldria dir dues coses. 

La primera. La transformació no és innovació, és supervivència. 

Aquesta oportuna i necessària onada de transformació parteix de la base i sorgeix perquè és inevitable. Sovint la tractem en termes d’innovació, però que voleu que us digui, mai m’ha agradat la paraula innovació, i tot i que formalment potser ho sigui, per mi no es tracta d’innovar, sinó de sobreviure. Perquè, tot i la falta de recursos, l’immobilisme ens porta al col·lapse. Perdoneu el fatalisme, no em baso en dades, però m’ho diuen les cares de la meva gent, que necessiten i desitgen aprendre i no els estem donant resposta.

Els i les ciutadanes d’avui en dia ja no toleren que l’escola els reservi un paper secundari, ja no accepten que l’aprenentatge esdevingui passiu, i que voleu que us digui, cada cop som més els i les professionals de l’educació que tampoc tolerem que l’ensenyament ens reservi un paper passiu. Darrera uns alumnes reproductors hi ha uns docents reproductors, i no cal que us digui què hi ha darrera els docents reproductors. El repte és majúscul, ho sabem, però no hem d’acceptar que la nostra feina sigui tan sols transmissora o reproductora. Tot i les dificultats, la nostra feina és la millor del món, perquè aprendre importa.

Apel·lem a la senzilla necessitat d’aprendre! Aprendre no és només memoritzar, ni memoritzar i comprendre, perquè llavors per aprendre no necessitaríem altres persones. Si us plau, proporcionem a tots els nois i noies l’oportunitat de gaudir d’experiències d’aprenentatge rellevants, significatives, profundes i crítiques amb el món que els envolta. Però si us plau, deixem de dir-ho una i altra vegada i fem-ho, perquè ja sabem com fer-ho, només cal posar les condicions per fer-ho possible.

Perdoneu el fatalisme, però no és innovació, és supervivència.

La segona cosa. La transformació no és passatgera, és permanent i irreversible. 

Mireu, porto anys explicant un acudit amb finalitats pedagògiques. I avui potser és un dia fantàstic per explicar-ho per darrera vegada

Això són dos animals que van pel bosc, que no es coneixen de res i es troben fortuïtament. Encuriosit, un li pregunta a l’altre “escolta, tu quin animal ets?”. “Doncs mira”, li respon. “Jo sóc un gos llop, perquè la meva mare era una gossa i el meu pare un llop.” “Ostres, què interessant! Però tu… tu si que ets estrany… quin animal ets?” “Jo sóc un ós formiguer!” 

Acudit popular

Gràcies als valents que heu rigut… 🙂 Un humorista, el que faria ara mateix, és plegar. Pèro jo no sóc humorista, sóc professor de secundària, per tant explicaré per sobre de les meves possibilitats i us explicaré on radica la suposada “gràcia” de l’acudit. 

Si l’acudit fos graciós, la gràcia estaria en l’evident impossibilitat física de que un ós i una formiga puguin copular. 

Com us deia, l’important de l’acudit no era riure, sinó la metàfora pedagògica que amaga. I és que tots som una mica óssos formiguers… o si més no, jo m’he sentit moltes vegades ós formiguer, en el sentit de tenir dues mares que no encaixen. Les matèries per una banda (aquestes disciplines en que l’humanitat hem aconseguit ordenar el coneixement: català, castellà, matemàtiques…) i les competències (enteses com la necessitat de connectar significats i donar resposta a problemes reals i complexes).

I aquí sembla que hi ha un encaix impossible, un unió poc fèrtil en termes d’aprenentatge. I aquí portem anys i anys donant voltes.

Com a docent porto 10 anys sotmès a aquesta tensió, però hi ha altres tensions també. Un formigueig relacionat de vegades amb el fet d’aprendre (l’avaluació o l’etern i absurd bucle teoria-problema-examen) o altres amb la transformació (els espais escolars, la provisió de professorat o el model organitzatiu dels centres), que sempre les he intentat quotidianitzar amb humor a través d’aquest acudit. 

Ens els darrers anys, i especialment en els darrers tres, hem madurat, hem crescut, com ha dit el Boris, hem après! Per això, potser és un dia prou solemne i oportú per no explicar l’acudit mai més. No explicar-lo més és una manera de normalitzar aquestes tensions, de mirar-nos a la cara i reconèixer que aprendre ja no és el que era i que la transformació és un estat permanent

Com ha dit la Coral, tots nosaltres no som “els guapos”, som els “del montón”, és més, som molts, un “montón”, per tant és hora de normalitzar-ho, els raros són els guapus! 

Tornant a la metàfora de l’ós formiguer, durant molt de temps he estat explicant que el que havíem d’aconseguir era convertir-nos ens gossos i gosses llop, en el sentit d’harmonitzar la relació entre matèries i competències. Però aquest és un fals final, perquè ens porta a carrerons sense sortida, el que realment hem d’aconseguir és deixar de banda el sexe, i el més important, adonar-nos l’amor entre un ós i una formiga és possible