Fa setmanes, esmorzant amb l’Anton Aubanell (@antonaubanell), bon amic i extraordinari professor de matemàtiques, el vaig provocar deliberadament fent-li dues preguntes majúscules, d’aquelles que no s’acaben mai de respondre.

Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’escola del futur?
I quines l’educació matemàtica?

En aquell moment em va respondre efusivament, amb idees clares —més experimentació, més interrelacions…— però amb la inconcreció que el directe imposa. Dies més tard va venir a buscar-me amb un full escrit per una sola cara i em va dir “Recordes les preguntes que em vas fer?”.

Vaig demanar-li permís per publicar la seva resposta aquí, i el vaig convidar a engegar un blog propi on compartir aquestes i altres reflexions. El blog potser haurà d’esperar (no gaire); el text, tal qual me’l va fer arribar, és el següent.


Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’escola del futur?

Hauria de ser o desitjaria que fos…

… menys compartimentada,
pel que fa a les disciplines
pel que fa als grups d’alumnes
pel que fa a les especialitats del professorat
pel que fa a l’arquitectura
i més plàstica (que no líquida!).

… amb menys quantitat i diversitat de coses per ensenyar i amb més accions comunes i projectes globals que ajudin a aprendre coses importants. Potser cal ensenyar menys coses per què s’aprenguin més a fons.

… amb menys pressió del temps (el temps de la classe, el temps del temari que cal acabar, el temps dels exàmens…) i més serenor per treballar des del ritme personal de cadascú i per possibilitar una millor interacció entre les persones de l’escola i amb l’entorn natural, social i cultural on es troba.

Quines tres característiques creus que hauria de tenir l’educació matemàtica del futur?

Hauria de tenir o desitjaria que tingués…

… més resolució de problemes en context. No calen problemes difícils sinó que facin pensar. Resoldre un problema ha de ser un acte individualitzat (no necessàriament individual), important, que requereix temps i reflexió, no és pot córrer, no es poden cremar etapes. No cal fer-ne molts sinó fer-los bé. Cal fer possible el diàleg de l’alumne amb el problema, dels alumnes entorn al problema i de tothom en l’anàlisi de la resolució.

… amb més presència de l’argumentació per part de l’alumnat, de la comunicació creuada, de la conversa. En bona mesura el coneixement es construeix explicant-lo i explicant-se’l.

… amb més “amplitud” en el treball de classe, en dos sentits:

En l’enfocament general dels temes. Abordem prematurament el suposat “nucli matemàtic” i ens deixem molts passos abans (cal anar a poc a poc per arribar lluny!)i després (aplicacions, connexions internes, metareflexió sobre el que s’ha fet…).

En la metodologia de classe. Ens calen més cicles del tipus: Experimentació – Descoberta – Conceptualització – I, si cal, formalització. Massa sovint ens quedem sols (a vegades ben sols, en un altre sentit) amb els dos últims passos i perdem en el camí la vivència personal de l’exploració (amb objectes, amb programes de geometria dinàmica, amb fulls de càlcul, amb calculadores…) i la descoberta que potser és la part més genuïnament matemàtica.

Els hashtags no tenen propietari, serveixen per facilitar el seguiment d’esdeveniments, temes o interessos compartits. S’utilitzen lliurement, i d’alguna manera, són els propis usuaris qui decideixin la finalitat de cada hashtag.

L’ús més habitual dels hashtags #maths, #matematiques i #matematicas és declarar públicament incomprensió, aversió o odi vers les matemàtiques. Segueixo amb curiositat aquests hashtags perquè em sembla que Twitter proporciona un espai on els i les estudiants s’expressen amb sinceritat (de vegades excessiva), o si més no, les opinions són un bon indicador de la imatge escolar i social de les matemàtiques.

Una petita mostra de l’argumentari imperant:

@realist_musti#Maths is ma enemy

@Sebas_mendez: Ver a mi mama sentada en el PC me desespera mas que un #examen de #matemáticas sin calculadora

@Seif_5aled#maths 2 I Hate You

@lahgermanotta#Matematicas de mierda…Ojalas que no existieran xD

@shelleyyy_poo#Maths#Torture

@devinareeves: Homework time! I hate being in advanced extended maths class!! 🙁 #school #maths #homework #highschool #math instagr.am/p/OqzGpHrLln/

@jules_drake: Happy with everything apart from that one subject…#maths

@Ashutoshbsharma: Rule of #Maths If it seems #Easy……..You are Doing it #Wrong !!!

@ReidNicolle#math #truth #torture #funny instagr.am/p/OmAegEwXDE/

@CollardSoylentG:Yes!!! Difficult formula was manipulated correctly by me! I am smart! #maths #brains

@Boroleads: If you love #maths then something is wrong with your brain……. If you have one.

@Geanellach: Odio Tanto las malditas #Matematicas :'(

@King_LEO22 I just hate 1 subject and that is #Maths 🙁 pic.twitter.com/AYnjjIgH

@SlamminSamin: Time for my least favorite subject. Why does #Math exist? #Torture

@huzyerkilljoy Help me find 0.999 #Maths #sucks

@Nialler_Brat#school #maths #dont #laugh http://t.co/nKwzX5dm

De tant en tant, un espai per a l’esperança:

@matiihazmat:Descubri qe me gustan las #Matematicas

@BethGarCiia: Me estan empezando a gustar las #Matematicas :3′

“Creo que acaban de vislumbrar el futuro de la educación.”
Bill Gates, marzo de 2011

Salman Khan, analista financiero en Boston, prepara videotutoriales en su tiempo libre para ayudar a su prima Nadia a estudiar y aprobar matemáticas. Viven a 2.500 km de distancia, hecho que, com se intuye, determina el formato de la ayuda. Salman aloja los videos en YouTube, haciendo posible que compañeros de Nadia tambien puedan beneficiarse, estos se hacen populares y empiezan a ser usados por personas de fuera del círculo, entre los cuales se encuentran los hijos de Bill Gates.

Dos años y quince millones de euros después Khan Academy (KA) se define a si misma como una organización sin ánimo de lucro con el objetivo de cambiar la educación a mejor (sic) proporcionando una world-class education gratuita para todos y en cualquier lugar. Según explica su web (khanacademy.org) ofrece una llibrería de 3.300 videos, un conjunto ordenado de ejercicios generados aleatoriamente y de dificultad progresiva que llama mapa del conocimiento (glups!), un conjunto de datos estadísticos que resume la actividad de cada usuario y la posibilidad de monitorizar la actividad de grupos de usuarios.

Actualmente es el “web con finalidades educativas” más usado fuera de las aulas por los estudiantes de los EEUU. Recibe 3,5 millones de visitas mensuales y 390 millones de páginas vistas. Ha recibido miles de elogios de usuarios de todo el mundo y también de personas y de medios con impacto social, mediático y económico.

Bill Gates, el “tío Gilito” de la criatura, dijo en las famosas conferencias TED “creo que acaban de vislumbrar el futuro de la educación”. Hace falta decir alguna cosa más? Respuesta aquí.

Woodie Flowers, profesor emérito del MIT, afirma que “si dejamos la formación para la nuevas tecnologias, podemos permitir a las universidades hacer educación real, la que se produce cuando un grupo de personas se une para construir o producir alguna cosa bajo la guía de un mentor, de un experto. Hacer cosas es mucho más importante que verlas o escucharlas”. En el mismo artículo Carles Capdevila, director del períodico catalán ARA, consigue simplificarlo: “Internet para formar, las aulas para educar”, añadiendo que “se trata de un cambio de paradigma que iniciativas como la KA han puesto encima de la mesa. Traspasas la formación a Internet, enseñas las lecciones a partir de tutoriales, de animaciones, de herramientas interactivas, y te queda el espacio de las aulas para educar, experimentar, debatir, cooperar”.

El periodista de La Vanguardia Màrius Fort, en un artículo titulado “Salman Khan, el profesor con cuatro millones de alumnos al mes” recoge la opinión del filósofo y físico Humberto Schwab, integrante de los grupos barceloneses de la KA, donde dice que la “KA te demuestra que no hacen falta edificios para enseñar física, por ejemplo, porque puedes aprenderla más rápidamente por Internet” y profetizaba “con cosas así podemos solucionar de una tacada el problema de la enseñanza y, de paso, hacer las cosas más baratas. La Khan Academy es un profesor que da clases a millones de alumnos, y eso es muy barato”.

Dolors Reig, “conferenciante, que investiga la red desde 99” con 18.696 seguidores en Twitter (2/8/12 17:19), escribe en su blog que la KA “propone una metodologia de aprenendizaje completamente nueva”.

La distancia que separa la opinión pública dominante de la mia propia después de ser uno de los “cuatro millones de alumnos” de  Salman Khan me ha motivado a escribir estas líneas. Me sorprende la cantidad y la magnitud de los elogios que ha recibido y que seguramente seguirá recibiendo, y me pregunto si no nos estamos excediendo un poco. Honestamente, se me pone la piel de gallina (de miedo) cuando se habla de la KA como un nuevo paradigma educativo.

Es evidente que la KA es un recurso magnífico, pero con un alcance limitado. De hecho, bastante limitado. La KA resulta extremadamente útil para sistematizar procedimientos mecánicos. Fuera de ahí, hace agua en muchos aspectos.

Hay un cierto consenso internacional en que la escuela que queremos es aquella en la que sea possible la construcción del conocimiento a través de la experiencia, a menudo compartida por alumnos con otros alumnos, en entornos físicos estimulantes, que favorezcan la curiosidad y la creatividad, mediante propuestas que planteen preguntas, que pongan de relieve aplicaciones, que conecten con los intereses del alumnado, que bla, bla y bla. Aquella donde pueda producirse aquello que los expertos llaman “aprendizaje significativo” y que el sentido común me dice que es aquel que tiene un significado, un valor, más allá de la memorización de conceptos y la sistematización de procesos. Parece entonces que el espacio destinado para propuestas unidireccionales (profesor → alumnos) basadas en la memorización de conceptos deberia ser el mínimo indispensable, y es precisamente en este espacio donde la KA es especialmente útil.

Exagerando deliberadamente, la KA podria ser un sustituto 2.0 de los cuadernos Rubio, però que, completamente de acuerdo con Kate Nowak, significa un empobrecimiento de lo que significa “hacer matemáticas“. Se podria decir que la KA es una herramienta del futuro para dar clases del pasado, una especie de “Regreso al futuro” educativo.

No hay duda de que 3.300 videotutoriales y un conjunto de ejercicios generados aleatoriamente y de dificultad progresiva tienen un valor educativo, pero este valor tiene poco o nada que ver con la personalización del aprenendizaje y la autonomia del aprendiz. Iniciativas tecnológicamente innovadoras com la KA suelen confundir la personalitzación del aprendizaje con la automatización del enseñanza, y la adquisición de autonomia en el aprenedizaje con la repetición de procesos mecánicos de dificultad adaptativa (parametrizada!).

El propio Salman Khan ha intentado maquillar este anacronismo pedagógico:

“Nunca oiréis en un video de Khan Academy ‘memorizar esta fórmula’.”
Sal Khan

Michael Pershan, profesor de matemáticas en Nueva York, publica en su blog un listado con la transcripción, el minuto y el segundo, y el enlace a 20 videos en los cuales se pide explícitamente la memorización de fórmulas y conceptos.

Resulta decepcionante la frivolidad y la superficialidad con la que a veces la prensa habla sobre educación. Tener cuatro millones de alumnos no tiene nada de positivo, oir hablar de KA como “futuro de la educación”, como bandera de un “nuevo paradigma”, como solución” al problema de la educación” deberia hacernos reflexionar. Creo que si la KA no existiera deberia inventarse, pero en su resurgimiento deberiamos ser prudentes con el mensaje que queremos dar y en como lo queremos dar.

Estamos hartos de oir que son necesarios cambios más o menos profundos en educación, y que estos cambios pasan por la integración de la tecnologia en los centros educativos. Una integración, dicho sea de paso, que no es cuestión de dinero, sinó de voluntad social y política, por eso parece especialmente importante evidenciar las bondades pedagógicas de la tecnologia. En este sentido, magnificando artificialmente supuestos avances de la tecnologia aplicada a la educación no favorecemos ni la tecnologia, ni la educación.

Soy muy nuevo en este negocio, hace tres años que dedico ilusiones y dolores de cabeza profesionales a la educación, así que ya corro a pedir disculpas por las locuras que pueda decir. Soy un firme defensor del uso de la tecnologia en educación, he participado en diversos proyectos que impulsan la integración de ésta en nuestras aulas, y pienso que para favorecer que esta se ponga al servicio del aprendizaje es conveniente que dejemos de jugar a las sombras chinas. Los remedios maravillosos tampoco existen en educación.

“Crec que acaben d’entreveure el futur de l’educació.”
Bill Gates, març de 2011

Salman Khan, analista financer a Boston, prepara vídeotutorials en el seu temps lliure per ajudar a la seva cosina Nadia a estudiar i aprovar les matemàtiques. Viuen a 2.500 km de distància, fet que, com s’intueix, determina el format de l’ajuda. En Salman allotja els vídeos a YouTube, fent possible que companys de la Nadia també se’n beneficiïn, aquests es fan populars i els comencen a utilitzar persones de fora d’aquest cercle, entre les quals es troben els fills d’en Bill Gates.

Dos anys i quinze milions d’euros després Khan Academy (KA) és defineix a si mateixa com una organització sense ànim de lucre amb l’objectiu de canviar l’educació a millor (sic) proporcionant una world-class education gratuïta per tothom i a tot arreu. Segons explica el seu web (khanacademy.org) ofereix una llibreria de 3.300 vídeos, un conjunt ordenat d’exercicis generats aleatòriament i de dificultat progressiva que anomena mapa del coneixement (glups!), un conjunt de dades estadístiques que resumeix l’activitat de cada usuari i la possibilitat de monitoritzar l’activitat de grups d’usuaris.

Actualment és el “web amb finalitats educatives” més utilitzat fora de les aules pels estudiants dels EEUU. Rep 3,5 milions de visites mensuals i 390 milions de pàgines vistes. Ha rebut milers d’elogis d’usuaris de tot el món i també de persones i de mitjans amb impacte social, mediàtic i econòmic.

En Bill Gates, el “tío Gilito” de la criatura, va dir a les famoses conferències TED “crec que acaben d’entreveure el futur de l’educació”. Fa falta dir alguna cosa més? Resposta aquí.

En Woodie Flowers, professor emèrit del MIT, afirma que “si deixem la formació per a les noves tecnologies, podem alliberar les universitats per fer educació real, la que es produeix quan un grup de persones s’uneixen per construir o produir alguna cosa sota la guia d’un mentor, d’un expert. Fer coses és molt més important que veure-les o escoltar-les”. En el mateix article en Carles Capdevila, director del diari ARA, ho aconsegueix simplificar: “Internet per formar, les aules per educar”, tot afegint que “es tracta d’un canvi de paradigma que iniciatives com la KA han posat sobre de la taula. Traspasses la formació a Internet, ensenyes les lliçons a partir de tutorials, d’animacions, d’eines interactives, i et queda l’espai de les aules per educar, experimentar, debatre, cooperar”.

El periodista de La Vanguàrdia Màrius Fort, en un article titulat “Salman Khan, el professor amb quatre milions d’alumnes al mes” recollia la opinió del filòsof i físic Humberto Schwab, integrant dels grups barcelonins de la KA, on deia que la “KA et demostra que no calen edificis per ensenyar física, per exemple, perquè es pot aprendre més ràpidament per internet” i profetitzava “amb coses així podem solucionar el problema de l’ensenyament i, de passada, fer les coses més barates. La KA és un professor que dóna classe a milions d’alumnes, i això és molt barat”.

La Dolors Reig, “conferenciant, que investiga la xarxa des del 99” amb 18.696 seguidors a Twitter (2/8/12 17:19), escriu al seu blog que la KA “proposa una metodologia d’aprenentatge completament nova”.

La distància que separa la opinió pública dominant de la meva pròpia després de ser un dels “quatre milions d’alumnes” d’en Salman Khan m’ha motivat a escriure aquestes línies. Em sorprèn la quantitat i la magnitud dels elogis que ha rebut i que segurament seguirà rebent, i em pregunto si no se n’ha fet un gra massa. Honestament, se’m posa la pell de gallina (de por) quan es parla de la KA com un nou paradigma educatiu.

És evident que la KA és un recurs magnífic, però amb un abast limitat. De fet, força limitat. La KA esdevé extremadament útil per sistematitzar procediments mecànics. Fora d’aquí, fa aigües en molts aspectes.

Hi ha un cert consens internacional en que l’escola que volem és aquella en la que sigui possible la construcció del coneixement a través de l’experiència, sovint compartida per alumnes amb altres alumnes, en entorns físics estimulants, que afavoreixin la curiositat i la creativitat, a través de propostes que plantegin preguntes, que posin de relleu aplicacions, que connectin amb els interessos de l’alumnat, que bla, bla i bla. Aquella on es pugui produir allò que els experts en diuen “aprenentatge significatiu” i que el sentit comú em diu que és aquell que té un significat, un valor, més enllà de la memorització de conceptes i la sistematització de processos. Sembla doncs que l’espai destinat per propostes unidireccionals (mestre → alumnes) basades en la memorització de conceptes hauria de ser el mínim indispensable, i és precisament en aquest espai on la KA esdevé especialment útil.

Exagerant deliberadament, la KA podria ser un substitut 2.0 dels quaderns Rubio, però que, completament d’acord amb la Kate Nowak, significa un empobriment del que vol dir “fer matemàtiques“. Es podria dir que la KA és una eina del futur per donar classes del passat, una mena de “Regreso al futuro” educatiu.

No hi ha dubte que 3.300 vídeotutorials i un conjunt d’exercicis generats aleatòriament i de dificultat progressiva tenen un valor educatiu, però aquest valor té poc o res a veure amb la personalització de l’aprenentatge i l’autonomia de l’aprenent. Iniciatives tecnològicament innovadores com la KA solen confondre la personalització de l’aprenentatge amb l’automatizació de l’ensenyament, i l’adquisició d’autonomia en l’aprenentatge amb la repetició de processos mecànics de dificultat adaptativa (parametritzada!).

El propi Salman Khan ha provat de maquillar aquest anacronisme pedagògic:

“Mai sentireu en cap vídeo de Khan Academy ‘memoritzeu aquesta fórmula’.”
Sal Khan

En Michael Pershan, professor de matemàtiques a Nova York, publica al seu blog un llistat amb la transcripció, el minut i el segon, i l’enllaç a 20 vídeos en que es demana explícitament la memorització de fórmules i conceptes.

Resulta decepcionant la frivolitat i la superficialitat amb la que de vegades la premsa parla d’educació. Tenir quatre milions d’alumnes no té res de positiu, sentir a parlar de KA com el “futur de l’educació”, com a bandera d’un “nou paradigma”, com una solució “al problema de l’educació” ens hauria de fer reflexionar. Crec que si la KA no existís, s’hauria d’inventar, però en el seu ressorgiment hauríem de ser curosos amb el missatge que volem donar i en com el volem donar.

Estem farts de sentir que calen canvis més o menys profunds en l’educació, i que aquests canvis passen per la integració de la tecnologia als centres educatius. Una integració, dit sigui de pas, que no és qüestió de diners, sinó de voluntat social i política, per això sembla especialment important evidenciar les bondats pedagògiques de la tecnologia. En aquest sentit, magnificant artificialment suposats avenços de la tecnologia aplicada a l’educació no afavorim ni la tecnologia, ni l’educació.

Sóc molt nou en aquest negoci, fa tres anys que dedico il·lusions i mals de cap professionals a l’educació, així que ja corro a demanar disculpes per les bajanades que pugui dir. Sóc un ferm defensor de l’ús de les tecnologies, he participat en diversos projectes que impulsen la integració d’aquestes a les nostres aules, i penso que per afavorir que aquesta es posi al servei de l’aprenentatge és convenient que deixem de jugar a les ombres xineses. Els remeis miraculosos tampoc existeixen en educació.