Al febrer, mentre estava a l’hospital pel recent naixement del meu fill, una alumna em va escriure un correu dient que

“havia escrit un text per a un certamen d’oratòria, titulat: L’alumne com a centre de l’educació del sXXI. [..] No és un text extremadament bo. És bastant simplista”.

El text em va semblar senzillament genial, més encara tractant-se d’una alumna de 4t d’ESO, i li vaig respondre:

Com de “bo” és un text és difícil de mesurar, sinó impossible, però posats a mesurar, un indicador podria ser que no et deixi indiferent, que t’interpel·li, que tinguis ganes de respondre… si és així, a mi em sembla un text boníssim.

L’alumna ja no està al centre, però la conversa segueix oberta.

Amb el seu permís, publico aquí el seu text (que podeu llegir de seguit si concateneu els paràgrafs en quotes) i les meves rèpliques (els paràgrafs normals).

L’alumne com a centre de l’educació del sXXI

He escoltat tertúlies improvisades de metro on es criticava manca d’interès dels adolescents cap a l’escola i l’aprenentatge en general. Se sap des de fa segles que l’adolescència és una de les etapes més complicades a nivell personal, però també és on les persones descobrim més coses noves.

Tothom vol aprendre, o dit al revés, ningú pot no aprendre. Una persona que no aprèn és una personal malalta (sic). Quan a tertúlies improvisades de metro es critica la manca d’interès dels adolescents per l’escola o l’aprenentatge, el que realment s’està criticant, crec, és la falta d’interès per “aquest aprenentatge”. La crítica té implícita una definició d’aprenentatge. En aquest sentit, òbviament, em sumo a la causa adolescent. No tothom es mira aquesta moguda que en diem “educació” o “aprenentatge” de la mateixa manera, i hi ha moltes mirades vàlides, cosa que no només és natural, sinó també positiu, però alguns pensem que hi ha certes mirades que són rotundament errònies, que proposen una relació força “millorable” amb el coneixement i l’aprenentatge. La bona notícia és que cada cop som més, i no només docents, sinó alumnes, famílies i entitats de tota mena.

I si l’escola aprofités aquesta curiositat? I si en comptes de matar-la, junt amb la seva germana creativitat, en aules tancades i files de cadires mirant cap a la pissarra, es deixés a l’alumne descobrir que és allò que l’apassiona?

Sí, si us plau, aprofitem aquesta curiositat! Sí, segons quines dinàmiques escolars es donin, no només no aprofitem aquesta curiositat innata, sinó que sovint aconseguim mitigar-la o transformar-la en màquines que deixen de pensar per sí mateixes i passen a fer “el que s’ha de fer”, això en el millor dels casos, és a dir, suposant que les escoles no les etiqueti de “no aptes”.De vegades, crec que una escola excel·lent seria aquella que aconsegueixi que els nois i noies surtin amb la curiositat intacta. Imagines que fóssim capaços de potenciar-la?

L’educació està en constant autoqüestionament i docents d’arreu es reuneixen freqüentment per presentar i debatre les seves idees; però algú s’ha preocupat per demanar l’opinió a els principals afectats? Algú ha preguntat als alumnes?

Sí, algú ha preguntat als alumnes. Fa un segle que es pregunta als alumnes. Fa un segle que sabem què funciona i què no funciona en educació. Fa un segle que no hi ha manera de fer el que sabem que cal fer. Tot està dit, però tot està per fer. La crítica que fas tu a l’educació d’avui és exactament la mateixa que faria jo (llevat que tu estudies a Les Vinyes, i a pesar de que tu ets molt crítica (cosa que és fantàstica), no és el mateix que un centre tradicional), i la mateixa que farien els teus pares, llevat d’una relació pedagògica amb els companys i el professorat adaptada als temps actuals. Ara no es pega, perquè socialment no està acceptat, però en canvi, encara s’accepta que l’alumne sigui culpable abans que no es demostri el contrari, perquè com es diu a tertúlies de metro i de sobretaula, els adolescents no volen aprendre.

I no em refereixo a la pregunta o el qüestionari de final de curs de “Què t’ha agradat aquest curs? Què no?” i “Què milloraries?”. Parlo de donar-los l’oportunitat de fer-se escoltar i comunicar les seves idees.

Entenc què vols dir. No és suficient, però no és menyspreable. Imagina per un segon tots els alumnes de Les Vinyes dient el que pensen en aquests qüestionaris, sense ànim de criticar gratuïtament, sentint-se part del problema i de la solució, donant un feedback honest que ajudi a la institutició a aprendre i millorar. Seria molt bèstia, seria fantàstic.

Una cosa que l’escola ha d’aconseguir és que les persones se sentin legitimades a opinar, i a que les persones sentin que la seva opinió és important, i pot transformar el món proper, però no per sentir-nos “superherois” quotidians, sinó per actuar amb responsabilitat. És una relació bidireccional, cal que les persones entenguem la nostra responsabilitat individual, i en aquest país nostre tenim marge de millora. Per aquestes terres a tothom se li calenta la boca criticant, sense gaire criteri ni respecte, però si rasques una mica, quantes persones estan busquen i troben solucions?

Sovint penso en com m’és més fàcil aprendre: presentacions, exàmens, treballs en grup, infografies… Reflexiono i m’ho guardo per mi, perquè a ningú li interessa; aquí només conta el que pensen els especialistes.

Una de les preguntes a respondre de manera decidida és quins aprenentatges són importants. Hi ha uns que estan fora de discussió, els aprenentatges de tipus memorístic, conceptuals o procedimentals, els “sabers” (rius més importants, tipus de reaccions químiques, funcions matemàtiques, mètodes de resolució d’equacions…). Per aquests tipus d’aprenentatges, la millor manera d’aprendre possiblement sigui la de “tota la vida”: teoria-exercici-examen.

Però, no trobes a faltar res?

A vegades els adolescents avorreixen l’escola perquè noten que les matèries que hi van a aprendre són més importants que ells. Senten que el professor prefereix acabar tot el temari a temps més que no pas que l’alumnat l’entengui.

Exacte! Les matèries són més importants que els alumnes, o dit d’una altra manera encara més absurda, els “sabers” són més importants que els problemes que resolen, que dit sigui de pas, són els que els van originar. En Gershan Harel diu que tot el coneixement que l’ésser humà posseeix és fruit de la resolució d’un problema. En educació sovint sembla que ens n’hem oblidat dels problemes, no discuteix que les equacions són importants (a mi personalment m’encanten!), però ho són tant o més que els problemes que resolen. I això està associat a la noció de “nivell” o de “saber”, si saps molts “conceptes” o “receptes” sovint diem que “saps”, en canvi, què passa si no saps quins problemes resolen?

També hi ha un altre factor que intervé en que les matèries semblin més importants que els alumnes, ara ho confirma la neurociència, les emocions formen part integral de l’aprenentatge. Si oblidem aquesta part sembla que si les tenim en compte estem “deixant d’aprendre alguna cosa”. No sé si m’explico…

I és que molts alumnes es passen la setmana desitjant que arribi el divendres.

Jo estic enamorat de la meva feina però desitjo que arribi divendres… 🙂 Tanmateix, entenc què vols dir!

Passa el temps i l’escola tradicional segueix excusant-se en el “ja maduraran…”, però les classes on el professor parla i no hi ha la mínima participació dels alumnes no motiven a aprendre; ni a resoldre equacions o tampoc memoritzar les capitals d’Europa. De fet, per què hem de memoritzar les parts d’una cèl·lula si fora de l’escola a la majoria dels alumnes no ens serveix per res? És aleshores quan surt l’estigmatitzada pregunta: “Profe, i això per a què serveix?“. I segons el professor, et pot respondre amb una descripció detallada i completa d’on es necessiten els percentatges, o contextualitzar-te la “típica situació” en la que, si no fos perquè et sabies els rius d’Espanya, perdries l’avió… En altres ocasions, pots trobar-te amb algú que et contesti: “Et serveix per aprovar” i doni el tema per més que resolt.

Fa uns anys, en un qüestionari d’aquests que sembla que no van enlloc, una alumna em va dir: “em sembla que a vegades perds el paper de professor, suposo que a posta, però estaria bé que algun cop ens fessis una classe normal, amb una explicació normal, amb una metodologia normal…”. Aquest comentari, així, tal qual, és un punyal. Em fa pensar que el nostre enemic és massa gran, estem lluitant contra la “normalitat”.

El comentari de l’alumna no quedava aquí, afegia: “Igualment, em sembla que la forma de fer classes que utilitzes és bastant encertada, ja que motiva a entendre el que estem treballant.” Aquest final converteix el punyal en una bandera. Que tremoli la “normalitat”, volem transformar la definició implícita d’aprenentatge de les tertúlies de metro. Estem aquí per contagiar un desig.

Puc dir que mai cap dels meus companys ha contestat “Ah, d’acord!, serveix per això!”; i rarament cap de les dues respostes els motiva a treballar més.
Com es pot fer, aleshores, per despertar una mica d’interès dins els caps dels nostres estimats adolescents rebels?

Uf, quina pregunta més difícil. L’interès és difícil despertar-lo en tercera persona, requereix sobretot voluntat personal, però estic d’acord en que l’escola té molt marge de millora. I no la critico, l’escola sovint està atrapada en sí mateixa. El Boris diu que potser manera més poderosa d’ensenyar és contagiar un desig, el desig d’aprendre.

Doncs donant-li la volta al plantejament dels aprenentatges. Passar d’aprendre solucions per si ens trobem amb un problema, a presentar problemes i buscar les seves solucions. I no tan sols això, sinó fer que els alumnes s’apropiïn del problema i se sentin creadors de la solució.

Que els Deus de l’Educació t’escoltin XXXXXX!

Alguns en diuen “projectes” o ABP a això, però el nom no fa la cosa, el que és realment important és el que tu dius: presentar problemes i buscar solucions. Un professor d’unes escoles que m’agraden molt (High Tech High) diu que tenim dues opcions, trencar el problema en trossos tan petits com sigui necessari fins que ho entenguin, o deixar que ho intentin. M’encanta aquesta idea! I jo afegiria, podem fer els trossos com calgui? a mesura de cadascú?

És a dir, no posar la classe a escriure una carta per a un suposat amic, just després d’haver explicat com s’estructura i les parts d’aquest tipus de text; sinó convidar-los a fer ells mateixos una circular per als pares sobre l’excursió de la setmana següent, compartint idees i millorant-la amb les aportacions dels companys. Buscar el sentiment d’utilitat en allò que fan i aprenen.

Aplaudiments. Crear necessitat d’aprenentatge.

La societat avança, i hem de construir una escola nova per a un nou segle. Una comunitat educativa on es demani, s’escolti i es valori l’opinió de l’alumnat. Una escola on es personalitzin els aprenentatges i l’alumne sigui el protagonista, per davant dels llibres, les llibretes plenes d’apunts, les notes i els exàmens.

Acabo fent una petició.

Creus que a Les Vinyes no s’escolta l’opinió dels alumnes? Creus que es podria escoltar més? Què fem bé? Què fem malament? Tens idees-propostes de com es podria fer?

Acceptaré un #passoparaula per resposta. De fet, la teva carta ja és una resposta. Així que gràcies, :).

L’estructura organitzativa i la dinàmica de participació del betacamp estan pensades per apel·lar a l’autopropulsió i l’interès genuí de les persones participants. Un objectiu d’aprenentatge del betacamp és veure què passa quan cedeixes autonomia i responsabilitat als aprenents (en aquest cas els i les docents).

Per aquest motiu, els espais #forfun són més un espai per alegrar-nos l’esperit, i les persones participants són convidades a preparar-compartir qualsevol dinàmica, activitat, demostració, perfomance… Al betacamp, a proposta dels betacampistes, s’ha cantat, ballat, escoltat contes, explicat llegendes mitològiques, s’ha fet observació de les estrelles, s’ha anat a correr, s’ha fet ioga…

Per trencar el gel el primer dia, l’equip impulsor sol fer una proposta. L’eduTrivial és una d’elles. La comparteixo aquí perquè potser podria servir a d’altres trobades similars, o bé en algun centre educatiu.

Aquí l’arxiu en format editable.