24613995263_cfc38d90d8_k
Escriure una instància a l’Ajuntament demanant permís per intervenir artísticament un espai públic. Una instància de veritat a un ajuntament de veritat per aconseguir permís de veritat.

La finalitat canvia, la finalitat és evident.

Fem-ho doncs.

Quines són les idees importants? Volem saber-les. Poseu-vos en la pell de la persona que rebrà la instància? Què li hem de fer saber perquè ens doni permís? Podem escriure amb faltes ortogràfiques? Ni podem, ni volem. Importa si la lletra és entenedora? Sobra dir-ho.

Escriure correctament no és un objectiu, és una necessitat.

Aitor:

Estic nerviós. Me va el corazón a mil.

Nerea:

Puedo escribir en castellano? Me cuesta mucho y tengo miedo de que por culpa mía no nos dejen.

Un alumne, que té dificultats per escriure, reescriu el text vàries vegades “per què només tenim una instància” i no podem repetir-ho, demana suport, i fa una redacció impecable i una lletra fantàstica, i li ensenyo a la Rosa, professora de Català, i no s’ho pot creure, i somriu.

Mavi, futura professora:

És la primera redacció que veig que serveix per alguna cosa.

25147615251_544ef3128b_k

I portem les instàncies a l’Ajuntament.

I ara què?

Esperar resposta.

I si ens diuen que no? I si no ens donen permís?

No podrem fer-ho tal i com ho hem previst. Haurem d’insistir, o pensar si hem fet alguna cosa malament, o buscar una alternativa, o…

Els projectes no són millors ni pitjors, però permeten una relació diferent amb l’aprenentatge i el coneixement, permeten crear necessitats d’una manera diferent, més reals, més significatives. Escriure una redacció sobre el que faràs a l’estiu és necessari i interessant, però no és suficient.

Com deia Joan Miró, una cosa lleva a la otra.

Aquesta entrada no està basada en una història real, sinó en dues.

La del Bernat, que dies enrere es trenca la tíbia jugant a futbol. I la del projecte transversal de 3r d’ESO que consisteix en organitzar una donació de sang.

Quan comença el projecte el Bernat es mou per l’institut en cadira de rodes. El seu grup de treball fa aquest vídeo.

El lema de difusió triat pels nois i noies és: la teva sang, les seves vides. I jo versionaria: la teva sang, les seves vides, els nostres aprenentatges.

M’assalten tres preguntes.

La primera. És valuós tot això? L’escola s’ha de dedicar a fer possible situacions d’aprenentatge com aquesta? Val la pena? És rellevant? Com de rellevant?

La segona, pregunta trampa. A quina assignatura ho posem això?

Es podria pensar que aquest vídeo és una anècdota, junt amb la vintena de produccions i altres iniciatives que han pensat o executat altres companys i companyes del Bernat per difondre la campanya de #donacio2016. El que segur no és una anècdota són les vides que salvaran el centenar de donacions de sang que mentre escric aquestes línies s’estan produint a la biblioteca de l’Institut-Escola.

I la tercera pregunta. Si ho hem de fer, com ho fem?

Al meu centre ho estem intentant, i sóc crític amb el que fem, i sóc conscient que tenim marge de millora, però honestament, aquest vídeo em confirma que el que fem és rellevant.

9/03/16. Comentari destacat de Boris Mir:

Aquestes són les pràctiques avançades que hem de generalitzar: una formació per a la vida plena que desenvolupi les competències integrant aspectes cognitius, emocionals i ètics. Que formi a persones compromeses amb el seu entorn, de forma significativa i autèntica.
Els instruments poden ser aquests o qualsevol altres: Les Vinyes és un exemple imperfecte i provisional, no és un model. Però es fonamenta en pràctiques educatives basades en el que les ciències cognitives ens han ensenyat, té un propòsit educatiu rigorós i posa l’aprenentatge de l’alumne al centre de l’organització. I això, cada centre, cada comunitat educativa té el dret i el deure de decidir-ho i fer-ho a la seva manera, amb la seva gent.

No ens equivoquem de debat, ni de visió. No són les assignatures, ni la “nova” o “vella” educació, no són els continguts, ni el currículum… És l’educació dels nostres joves el que ha de passar a primer pla.
Tenim, doncs, el deure de fer-ho i perseverar. De seguir aprenent i de fer-ho possible a Les Vinyes i a arreu del nostre país.

Completament d’acord. Tan mateix, la meva intenció no és descentrar el debat, al contrari. És una reflexió a peu d’aula, lícita des de la convicció com a docent de que necessitem espais perquè aquestes situacions d’aprenentatge siguin possibles, i aquests espais són transversals.

10/03/16. Comentari de Gregori Berbegal:

Moltes vegades mirem d’ensenyar coses i pensem que els hi estem ensenyant, és ben cert, però, les han aprés?
Estimo que amb aquest projecte d’APS hem aprés, i ens omple de satisfacció veure un resultat que ha calat a tota la comunitat educativa i ciutadana, que els alumnes han treballat, han entès, han compartit, han practicat… que ahir a quarts de 10 estàvem encara, esgotats però satisfets. No recordaran que durant el matí estàvem a classe treballant el sector terciari, sanitat, educació… Però sempre recordaran la seva participació en un projecte de vida que combina educació sanitat… i pot ser fins i tot al seu moment entenguin que conceptes abstractes com solidaritat, donació, necessitat i d’altres hi tenen un significat molt concret i al seu propi abast. Varem aprendre (tots) una lliçó de vida.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost tornaré a estar a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Estic parlant de la segona edició del #betacamp, amb petits canvis (més aforament, més espais de treball, més treball en nodes…) però la mateixa essència.

Vista l’experiència de la passada edició, en aquesta ocasió no proposaré cap node i em dedicaré a ajudar en tasques organitzatives.

Demà 6 de març s’obre el termini d’inscripció. Reserva la teva plaça abans no sigui massa tard!

assemblea_04