En Ferran Ruíz (@frtarrago), al seu perfil de la xarxa del Consell Escolar de Catalunya, proposa aquestes idees en relació amb l’impacte i la contribució de les tecnologies digitals en l’educació.

A pesar de que aquest és un bloc d’opinió, vull copiar-les aquí literalment.

  • El problema real és la millora de la totalitat de l’educació de tots els estudiants.
  • El futur de la tecnologia educativa radica en eines cognitives que donin forma i estenguin les capacitats humanes.
  • Quan una tecnologia fa possible, empodera i accelera les “transaccions” centrals d’una professió, les distincions entre la tecnologia i la pràctica professional desapareixen. Aleshores no es pensa en la tecnologia, sinó en la transacció o l’activitat professional.
  • L’ús dels ordinadors com a eines cognitives pot induir pràctiques educatives en les que la tecnologia accelera, diferencia, aprofundeix i maximitza les experiències d’aprenentatge de tots els estudiants.
  • Quan els ordinadors estan integrats en el que cada persona fa no té sentit la pregunta de perquè serveixen els ordinadors.
  • La antiga visió binària de mitjà i missatge, pròpia del tecno-criticisme, no té sentit per a les persones que fan coses (aprenen) amb l’ordinador.
  • La conversació sobre els projectes 1-a-1 s’ha d’inscriure en els esforços per canviar, innovar i reformar l’educació.
  • En una escola autoorganitzada tots els estudiants poden tenir experiències d’aprenentatge diferenciades que produeixin efectes acadèmics i socials substancials i mesurables.
  • Aprofitar les oportunitats requereix plantejar-se importants qüestions sobre el canvi sostenible i escalable.

Com ell mateix indica, aquestes idees són una adaptació lliure de l’estudi de Mark E. Weston & Alan Bain “The End of Techno-Critique: The Naked Truth about 1:1 Laptop Initiatives and Educational Change” de gener de 2010.

Font: consescat.cat