El 23 de maig tindrà lloc a Fabra i Coats la trobada amb la que conclou el projecte Sistemes oberts. Durant tot el dia, entre les 10 i les 19h, estaran exposats part del resultat dels diferents grups de treball participants i es duran terme algunes performances, aquest és el cartell d’anunciEstà tothom convidat! 

Professors, alumnes, artistes i científics hem compartit idees i mirades durant tot un curs per crear projectes que viuen a l’espai híbrid que uneix-separa la creació artística i l’experimentació científica, i afegiria la pràctica educativa. He tingut el gust de formar equip amb la Montserrat Planella, la Lídia Delgado i la Mariona Bassedas, i hem comptat amb el guiatge i el suport de la Pati Homs.

El nostre grup el vam batejar com a Desmesura. El tema de recerca que vam abordar parteix de dues idees. Per un costat la idea de magnitud, tenint present que amb freqüència parlem i sentim parlar de quantitats que no acabem de comprendre, per grans (milions d’€) o per petites (nano-partícules), no som capaços de visualitzar-les, de comparar-les amb quelcom conegut, convertint-se així en xifres estèrils, sense sentit, fent-nos indefensos davant d’aquesta informació. I per altra banda, la idea del consum d’aigua, i més concretament el consum d’aigua virtual, terme que defineix la quantitat d’aigua necessària per produir qualsevol producte.

La nostra recerca ha girat entorn a com podem ser capaços de visualitzar i prendre consciència i, al cap i al a fi de comprendre, el què representa una certa quantitat d’aigua o, encara més difícil, el que representa la quantitat d’aigua que, al llarg d’un procés sovint invisible, ha estat necessària per a produir productes quotidians. La nostra recerca no ha estat encaminada únicament a buscar i relacionar informació, sinó també a experimentar i buscar recursos que facin comunicable aquestes dues idees clau.

Aquesta recerca s’ha traduït en activitats als centres educatius on treballen les meves companyes (jo no tinc centre 🙁 actualment), i que han donat peu a noves recerques i experimentacions per part de l’alumnat. Una mostra del fruit de tot plegat serà el que s’exposarà el 23 de maig a Fabra i Coats conjuntament amb la resta de companys de Sistemes Oberts.

           

Aquestes línies complementen (o anul·len!) l’article amb títol Qui no vol aprendre matemàtiques després de construir la seva pròpia màquina de Rube Goldberg?

Descobreixo que no anava errat i que no he descobert la sopa d’all. Les màquines de Rube Goldberg tenen un potencial educatiu enorme, i prou que ho saben els nord-americans des del 1987, any en que van celebrar la primera edició del Rube Goldberg machine contest.

Es tracta d’un concurs obert i d’àmbit nacional en que alumnes de totes les edats, individualment o per equips, poden presentar la seva pròpia màquina de Rube Goldberg. Aquestes han de complir certes especificacions i han de resoldre una tasca concreta que varia cada any i que, respectant la filosofia del propi Rube Goldberg, és meravellosament absurda. En l’edició d’enguany l’objectiu és regar una planta.

Una de les construccions premiades l’any 2010:

Al Japó la mateixa idea dóna lloc a un programa de televisió educatiu (sic) anomenat Pitagora Suitchi que promou “maneres de pensar” en nens i nenes.

Altres màquines de Rube Goldberg:


Gràcies Boris.

Dimecres 6 de juliol de 2011, mentre passejava per l’exposició Noches Eléctricas al Centro de Arte y Creación Industrial de Gijón acompanyat del meu amic i mestre Anton Aubanell, vam quedar captivats pel vídeo Der Lauf der Dinge (que es podria traduir per La manera en que les coses passen). Es va enregistrar el 1987 i l’he trobat a internet.

Probablement Der Lauf der Dinge no és altra cosa que una reinterpretació de les màquines de Rube Goldberg, protagonistes de les tires còmiques del dibuixant d’idèntic nom en que es resolia una tasca molt senzilla d’una manera molt complexa, en general com una reacció en cadena. A la imatge el Professor Butts i el tovalló automàtic.

5bd1fb3d6aebf16c4ffaa77283b821559695826c_m

Aquestes màquines de Rube Goldberg es van fer conegudes arreu del món, aquí a Espanya de la mà del professor Franz de Copenhague i els seus Inventos del TBO.

La versió espanyola de les tires còmiques d’en Rube Goldberg, el Profesor Franz de Copenhague i Los inventos del TBO.

Sigui com sigui, aquesta idea tan simpàticament simple, la perfecta concatenació d’esdeveniments premeditats ens va semblar a tots dos un escenari terriblement didàctic. Des d’un punt de vista exclusivament matemàtic (cosa realment difícil en aquest cas) resulta engrescador per parlar de moviments al pla i a l’espai: girs, simetries, translacions, … però l’exercici demana parlar de materials, de propietats físiques i químiques, de ritme, de creativitat, de …

Com li he sentit dir a l’Anton, sempre que ens submergim en el riu de les competències el corrent ens arrossega cap al territori de la transversalitat. Adolf Cortel deia que de vegades, quan més muscles mou un alumne per fer un aprenentatge, més fàcilment i millor el fa, i em fa l’efecte que devia referir-se a aprenentatges com el que es poden provocar amb activitats d’aquesta mena.

Dissenya, construeix, documenta i enregistra la teva pròpia màquina de Rube Goldberg.

Si tornés a ser nen m’agradaria que els meus professors em proposessin aquesta activitat. Com a professor, em donaré per satisfet de poder explorar en algun moment quants músculs mouen els meus alumnes mitjançant les seves màquines de Rube Goldberg. De moment, desitjo que aquest article animi algú a experimentar-ho (i fer el favor de tornar i explicar-ho).

A Gijón, en veure Der Lauf der Dinge la memòria em va dur a aquest magnífic anunci.

Com em va dir la meva bona companya Begonya Folch després d’ensenyar-li el vídeo, qui no vol conduir un cotxe Honda després de veure aquest anunci? I jo afegiria, qui no vol seguir aprenent matemàtiques després de construir la seva pròpia màquina de Rube Goldberg?

Fonts: Wikipedia, Vimeo i YouTube.