Faig redifusió aquí del vídeo resum de la meva intervenció al #CampBase “Repensar els espais escolars per l’educació del segle XXI” del projecte #eduDemà de la @FundacioBofill, celebrat el 8 de novembre de 2016 a l’Auditori del MACBA.

Podeu recuperar el visionat complet de l’acte aquí.

El resum:

Sergi del Moral destaca que en l’àmbit de l’educació actualment estem vivint canvis en relació a quins han de ser els aprenentatges que haurien de produir-se en els nois i noies d’avui en dia i quines metodologies s’han de fer servir. Aquestes preguntes d’alguna manera afecten també a com han de ser els espais on es produeixen aquests canvis, perquè tot el diàleg que hi ha sobre quina ha de ser l’educació actual té una derivada en els espais d’aprenentatge.

L’1 de setembre es va publicar al Diari de l’educació aquesta entrevista col·lectiva a diferents persones de l’equip impulsor del betacamp. Aprofito per donar les gràcies a en Pau Rodríguez i al seu equip per l’interès.

Al voltant d’un joc de taula s’hi reuneixen una dotzena de mestres. Mentre hi juguen, van discutint sobre les seves possibilitats educatives. Fa quasi dos dies que s’hi dediquen. “Analitzem els jocs en clau didàctica per fer-ne una guia per a mestres d’assignatures i etapes diverses”, explica Luis Cros, professor de matemàtiques de Secundària. Va ser ell qui, en arribar a la trobada de mestres Betacamp, va proposar un grup de treball –ells en diuen nodes– sobre aquest tema. “Només em va caldre això: fer una proposta i esperar que hi hagués mestres que compartissin la meva inquietud”, diu. I mans a l’obra.

Aquí no hi ha ni programa d’activitats preestablert, ni experts convidats, ni ponències en auditoris. El Betacamp, que del 26 al 29 d’agost ha congregat Montpol –una vella rectoria amb casa de colònies prop de Solsona– quasi un centenar de mestres, és un espai de formació i convivència per a mestres sense precedents a Catalunya. Són els mateixos docents participants els qui, de forma autogestionada, proposen en una assemblea projectes que els agradaria traslladar a l’aula i, en col·laboració amb altres docents que hi tinguin interès, hi treballen durant els quatre dies d’estada.

“Trenquem amb el model que separa l’expert del que aprèn, el ponent de l’oient; aquí tothom és aprenent i, si vols, també expert”, planteja Sergi del Moral, membre del grup impulsor de la trobada. El Betacamp és radical en la seva horitzontalitat i en l’autonomia que otorga als participants. “En educació anem repetint que no tothom té els mateixos interessos ni aprèn de la mateixa manera, també diem que el rol del professor ja no ha de ser el d’ensenyant”, enumera Del Moral, “doncs aquí ho posem en pràctica”.

Amb paraules similars s’expressa Helena Erviti, una altra de les promotores. “Sovint a classe dissenyes les activitats des de la perspectiva del docent, però aquí passes pel rol de l’alumne, un pas indispensable –i que sovint ens saltem– per saber si la nostra tasca funciona”, s’expressa. Els betacampers són mestres que han decidit predicar amb l’exemple“Sabem que l’aprenentatge és de naturalesa social, que parteix dels interessos de cadascú, que es fa en col·laboració”, enumera Del Moral, “doncs el Betacamp pretén ser coherent amb el que sabem de com la gent aprèn”. Si es reivindica que les escoles avancin cap a aquest model –venen a dir–, també ho haurien de fer els espais de formació docent.

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

L’auge dels ‘Edcamp’

El Betacamp va néixer l’agost del 2015 després que alguns dels seus impulsors vulguessin dur al terreny de l’educació l’experiència que havien viscut en un BarCamp. Van quedar enlluernats per aquestes trobades, originàriament vinculades al món tecnològic i de software lliure, on són els participants els que generen el programa i els continguts de debat. El que no sabien els actualsbetacampers, però, és que cinc anys abans, el 2010, un grup de professors de Filadèlfia havien tingut exactament la mateixa idea. En el seu cas van impulsar el moviment Edcamp.

“Els edcamp són trobades obertes a tothom, amb un programa cocreat pels seus participants, i amb l’objectiu de compartir coneixement i experiències al voltant de l’educació”, explica Xevi Pujol, un jove mestre que en els darrers mesos ha estat estudiant aquest moviment per un projecte de la Fundació Jaume Bofill. “Les seves normes són senzilles: la primera és que si la sessió on estàs no és del teu interès, marxis!”, exposa. “L’altra és que comparteixis i participis. No té sentit anar a aquestes trobades amb una actitud passiva”, conclou. Des del 2010 s’han celebrat arreu del món centenars de milers d’edcamps. La majoria als Estats Units, cap a Espanya.

El Betacamp en comparteix la filosofia, però no tots els requisits. “Perquè sigui un Edcamp ha de ser completament gratuït –a Solsona paguen una quota per cobrir les despeses dels tres dies– i ha d’incorporar el logo de la seva fundació”, enumera Pujol. També ha de garantir que no hi hagi cap institució o empresa al darrere, “tan sols un col·lectiu de mestres motivats”, sosté Pujol. En aquest cas el Betacamp hi encaixa a la perfecció.

¿Un canvi en el model de formació?

En el món de l’educació se succeeixen cada any tallers, cursos, congressos, xerrades i formacions de tota mena per a docents. ¿Suposen iniciatives com el Betacamp un canvi en el model de formació dels docents? Els seus impulsors no ho veuen així. “És complementari”, afirma Abraham de la Fuente. “Jo sóc un gran aficionat de les trobades de formació i ensenyament, i ho seguiré sent, però aquest format permet altres coses: si en una xerrada em quedaria amb les ganes de fer preguntes i parlar amb l’expert, aquí puc treballar amb ell”, exemplifica.

unnamed-1

Luis Cros jugant amb els seus companys del node de jocs de taula. / SANDRA LÁZARO

“No estem sols!”

L’objectiu del Betacamp és, doncs, desenvolupar en quatre dies, de forma col·laborativa, un projecte que després es puguin endur a l’aula (i compartir-lo amb tots els mestres que ho vulguin). Això és el que expliquen la majoria de participants en un primer moment. Però una conversa més distesa amb qualsevol d’ells –durant el dinar, a l’hora de la migdiada, potser també a la nit– fa aflorar un altre motiu. “Venim per sentir que no estem sols”, reconeix la mestra Anna Guim, que participa en un node sobre com educar en l’humor. “Som gent que mirem el currículum i l’educació d’una altra manera, cosa que no sempre passa amb els teus companys de l’escola”, sosté.

Per a la majoria de participants, el Betacamp és de passada una injecció de motivació una setmana abans de tornar al seu centre educatiu, anticossos contra el conservadurisme docent. “A vegades penso que el que més m’interessa és precisament el que passa fora els nodes, perquè el missatge del Betacamp és que amb l’aprenentatge formal de continguts no n’hi ha prou, també hi intervenen les habilitats socials o la capacitat de ser autònom”, defensa Del Moral.

Per això el Betacamp està pensat com una convivència de quatre dies. Totes les tasques les decideix l’assemblea general, des de l’hora en què hauran d’apagar la música l’última nit fins als torns de parar taula, i els nodes no tenen cap més horari o directriu que el que els seus integrants s’imposin. En tots els casos acaben sent més de sis hores diàries de feina, però queden diluïdes en un clima de germanor, quasi de colònies d’estiu, que les fan més suportables.

Imatge de l'assemblea general del Betacamp, que se celebra cada dia a les 13 h. / SANDRA LÁZARO

Imatge de l’assemblea general del Betacamp, que se celebra sempre 13 h. / SANDRA LÁZARO

Humor a classe i la doctora House

¿Es pot generar humor amb els alumnes d’una classe de llengua? Amb aquesta pregunta es va posar en marxa el node Oye, ¿por qué te ries?, de tretze persones disposades a dissenyar un projecte que permeti a joves de Secundària aprendre sobre un concepte per al qual l’escola ha estat tradicionalment territori vedat. “La idea és que aprenguin a generar humor després d’haver reflexionat sobre què és exactament, sobre les seves diferents formes, sobre els seus possibles límits”, exposa Guim. En resum, el que proposen és preguntar als alumnes què entenen per humor -“¿És humor Aquí no hay quién viva? ¿Ho podria ser també una sàtira de Quevedo?”-, aconseguir una definició entre tots i, finalment, crear un “producte” humorístic.

No satisfets amb això, però, des del node van acabar consensuant que potser seria necessari trobar-li una utilitat al producte humorístic, sigui un monòleg o una sèrie d’acudits. “Podem aconseguir que aquest humor tingui també una vessant social i de creixement personal”, explica Guim, un tipus “d’humor terapèutic” que pugui servir per fer somriure els avis d’una residència de la tercera edat o per rebaixar la tensió dels alumnes de Primer d’ESO abans dels seus primers exàmens. Guim vol deixar clar que, “evidentment”, el projecte no hagués sigut tan complet sense “la interacció i l’intercanvi d’experiències” entre tots els membres del seu node.

“És que és obvi que dos cervells pensen més que un”, reflexiona Anna Saperas, “si com a mestres ho tenim comprovat amb els nostres alumnes!”. Ella integra un altre node, que es dedica a dissenyar projectes d’indagació per a ciències. “Plantegem problemes en contextos reals que els alumnes puguin anar resolent a partir de la indagació i de les evidències que els donem”, exposa. En tenen alguns exemples: des de posar-se a la pell d’un perit que ha de deliberar sobre l’autoria d’un accident de cotxe fins a fer-ho en la pell d’un metge que a partir dels seus coneixements sobre el cos hagi de fer diagnòstics o predir els problemes de salut d’alguns pacients. Cap dels dos està encara acabat, però per a l’últim ja li han posat nom: la doctora House.

tumblr_mk6mk1f8PE1qj55u7o1_1280-1024x1024
El betacamp té un fons i una forma.

La forma: dura 4 dies, a finals d’agost, en una casa de colònies prop de Solsona, es dorm en tendes de campanya o lliteres en habitacions compartides, s’organitza en nodes (cada cop més interdisciplinars), la connexió a Internet és limitada, la gent es desperta d’hora i se’n va a dormir tard, hi ha tasques de neteja i menjars que són responsabilitat de les persones participants, l’entorn natural és fantàstic… i podria seguir afegint cares a la polièdrica i dinàmica forma del betacamp.

És possible que aquesta forma no sigui fruit d’un procés totalment conscient o meditat, però el que és segur és que no és casual.

La forma és local, sorgeix de les persones que l’hem impulsat, així com de les que l’han legitimat, les assistents a aquestes dues primeres edicions. Té especial interès per nosaltres, i crec que s’està formant certa identitat pròpia. Hi ha gent que diu que és betacamper/a (en català correcte, betacampista).

En definitiva, la forma és un vestit, és personal.

El fons del betacamp és una altra cosa.

Si despullem el betacamp ens queda un espai d’aprenentatge personalitzat, no tothom aprèn el mateix ni de la mateixa manera, una dinàmica de participació que cedeix deliberadament iniciativa, autonomia i responsabilitat, que promou una relació que trenca amb el rol expert-aprenent, on es dóna un aprenentatge entre iguals (cosa que donaria per un altre article), on la col·laboració i el treball en equip no són accessoris, sinó estrucutrals. Un espai, en definitiva, en que es posa en pràctica s’experimenta allò que diem fa dècades.

El fons, a diferència de la forma, és transferible, és compartit per una àmplia majoria de la comunitat educativa (internacional), més enllà de colors, concerts i contrades. El fons no és personal, al contrari, és un intent per posar en pràctica allò que diu la recerca internacional i els decrets educatius. No és un invent, és normatiu. Deixem de dir-li innovació? Tan és…

Desitjo enormement que el betacamp segueixi el seu camí. Tant com que sorgeixin altres iniciatives que comparteixin el seu fons (em consta que així serà), per això escric aquestes línies, perquè em sembla important distingir fons i forma. No sigui que acabem reduint la categoria (el fons) a anècdota (la forma).

Llarga vida al betacamp.

Crèdits: de la Imatge: Espen Kluge. Gràcies a @srdelafu per la lectura crítica.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost tornaré a estar a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Estic parlant de la segona edició del #betacamp, amb petits canvis (més aforament, més espais de treball, més treball en nodes…) però la mateixa essència.

Vista l’experiència de la passada edició, en aquesta ocasió no proposaré cap node i em dedicaré a ajudar en tasques organitzatives.

Demà 6 de març s’obre el termini d’inscripció. Reserva la teva plaça abans no sigui massa tard!

assemblea_04


Els darrers dies d’agost vaig participar al #betacamp, i aquestes línies són per intentar posar en net les meves sensacions, són, d’alguna manera, un intent de sintetitzar el meu aprenentatge, de vegades d’això en diem “avaluació”.

En arribar a casa de Montpol vaig tuitejar que “necessitava uns dies per digerir el #betacamp”. Després em vaig adonar que el tuit era més un auto-advertiment que no pas una necessitat, donat que m’hagués agradat publicar alguna cosa abans, sobretot a mesura que sorgien opinions d’altres betacampistes com l’Abraham de la Fuente o en Ramón Paraíso, però per una altra banda el meu cap em deia que esperés, que respectés una de les regles d’or del meu blog: no publicar res sota els efectes de l’eufòria o l’enuig. I sobra dir que llavors patia una crisi d’eufòria profunda. Passats uns dies puc dir amb serenor que formar part de l’equip de beneits i beneites que vam decidir obrir aquest meló ha estat i és un vertader plaer, i no exagero si dic que el #betacamp ha estat una de les experiències professionals més gratificants que he viscut fins ara. Em faig meves les paraules de la Beatriz Briones “per a mi @betacamp_edu no és només una anècdota especial sinó un punt de partida”.

Crec que el missatge més potent que destil·la del #betacamp és que vam demostrar-nos a nosaltres mateixes, les persones participants, que una altra manera d’ensenyar (i d’aprendre) és possible. En paraules de l’Abraham de la Fuente “lo que hemos vivido estos días, suena a cambio, suena a ilusión, suena a que las personas podemos funcionar de otra manera”. I tant que sí Abraham, sí se puede.

Fa poc temps que transito pel món educatiu, però ja fa dies que tinc la sensació de que en educació està tot dit. Se sap que cal transformar uns sistemes majoritàriament centrats en l’ensenyament de continguts, a enfocaments centrats en l’aprenentatge i en el desenvolupament de competències per a la vida (autonomia, iniciativa, capacitat crítica, treball en equip, comunicació…). Se sap què hem de fer, però no com. Què dimonis vols dir centrar-se en l’aprenentatge? O millor dit, com centrar-se en l’aprenentatge immers en un sistema educatiu i social sovint tan preocupat per les notes, la disciplina i la burocràcia?

M’incloc en aquest “no saber què fer”, i no trobar maneres de descentrar la meva pràctica em genera certa frustració, i també ratxes intermitents de mala baba cap a gurus que es dediquen a senyalar-nos (només) què fem malament. És més senzill dir que “les escoles maten la creativitat” que lluitar cada dia per fer-la ressorgir de les seves cendres.

El #betacamp sorgeix en aquest context, però sense cap propòsit grandil·loqüent, per mi, és tan sols la resposta a una necessitat compartida per transeünts de l’educació, la de buscar nous camins per posar cara a aquest “no saber què fer”. El #betacamp és un intent per experimentar noves formes de creixement professional (aprenentatge!) coherents amb les competències que volem contribuir a desenvolupar en els nostres alumnes. Existeixen formes de desenvolupament professional centrades en l’aprenentatge dels docents? Signifiqui això el que signifiqui.

El #betacamp és un experiment, però no un invent. Resulta que hi ha trobades fora de l’àmbit de l’educació que pel que fa a l’estructura i les dinàmiques de participació semblen més centrades en l’aprenentatge del que ho estan la majoria dins de l’àmbit educatiu. En aquestes últimes sol imperar un model de relació expert-aprenent que inevitablement condiciona l’aprenentatge. El nom “betacamp” és un tribut a aquests tipus de trobades, les BarCamps, i les característiques del #betacamp són la nostra interpretació en clau educativa.

Així doncs, el #betacamp és una trobada de 4 dies estructurada a partir de les propostes de treball (nodes) de les persones participants, propostes centrades en l’acció (no en el discurs), que busquen resoldre un problema compartit. No hi ha un programa previ (no hi ha un “temari”), ningú decideix de què anirà, o millor dit, ho decideix tothom. La trobada està doncs centrada en els interessos i les inquietuds de les persones participants, cosa que rarament passa a les nostres aules.

Em va encantar llegir a la crònica de la Carla i el Rai (node cuina i gestors de Montpol) que “estem a l’expectativa de què serà ben bé el #betacamp i la sensació és que ni el mateix grup motor sap amb exactitud què passarà en els següents 3 dies.” Exacte! No ho sabíem, i si em permeteu la provocació, ni volíem saber-ho (amb anterioritat al #betacamp, es clar), :).

Així doncs, la gent assisteix a títol individual o en grup, a desenvolupar idees o projectes propis aprofitant la possibilitat de col·laborar amb altres persones. La gent ve a fer, no a dir, donat que les propostes de treball tenen per propòsit produir alguna cosa, sigui física o mental, i són tan flexibles com decideixin els seus progenitors. Cada dia es celebra una assemblea, on els nodes poden (si volen) explicar l’estat de la seva proposta o demanar col·laboració. Succeeixen altres coses, però el treball en nodes i l’assemblea són essencials.

Un altre tret singular és que el #betacamp proposa un model de relació horitzontal, que fuig deliberadament de dinàmiques de participació on imperen relacions expert/aprenent, orador/oient, conferenciant/espectador… al #betacamp no hi ha uns que ensenyen i uns que aprenen, sinó que tothom aprèn. Aquesta dinàmica de participació promou la col·laboració i l’aprenentatge entre iguals, cosa que rarament passa a les nostres aules.

“Todos somos muy ignorantes. Lo que ocurre
es que no todos ignoramos las mismas cosas”
Albert Einstein

Aquesta horitzontalitat, afecta a totes i cada una de les decisions que s’han de prendre durant el transcurs del #betacamp, entesa la dinàmica de participació, tothom és lliure de fer noves propostes, que han de passar per l’assemblea, tothom és convidat a millorar el que sigui i ser l’artífex d’aquesta millora. Cosa que em fa pensar en la Eugenia, participant autopropulsada (des de Madrid) que va fer una feina increïble al node de comunicació, juntament amb l’Imma, el Julio i l’Isaac. Em va escriure dient que “habéis generado un espacio realmente abierto donde se sentía que “hi havia lloc” para proponer y aportar. No es fácil dejar que la idea crezca por sí misma y evolucione a su antojo cuando ha salido de la cabeza de uno.” I jo, amb la #pelldegallina, li vaig respondre que: (1) la idea és copiada o adaptada i (2) més enllà de si és fàcil o difícil, no hem deixat que la idea creixi per si mateixa perquè l’equip impulsor siguem bones persones, sinó perquè cedir el protagonisme a totes les persones participants és un objectiu en si mateix, és un missatge, possiblement EL missatge. Aquesta és la relació pedagògica que vull proposar als meus alumnes, una en la que “hi hagi lloc” per proposar, que els cedeixi tanta responsabilitat com sigui possible, cosa que rarament passa a les nostres aules.

En Marshal McLuhan deia “el mitjà és el missatge”, és a dir, com donem el missatge sovint és tant o més important que el propi missatge, i com donem el missatge es diu #betacamp. En paraules d’en Boris Mir “la forma del #betacamp és el contingut d’aprenentatge. El nucli no són els nodes, és l’estructura”.

Precisament aquest és per mi el que fa més valuós el #betacamp, amb les seves incomptables i necessàries imperfeccions, m’ha servit d’exemple per descobrir in situ com es pot generar un espai transformador, centrat en l’acció (#learningbydoing en diuen alguns), sent nosaltres els aprenents de les metodologies que volem replicar als nostres centres, i vivint i veient en primera persona què succeeix quan es crea un ambient en que tothom aprèn i tothom ensenya. Parafrasejant a la Carla, quan aconseguim “allò que tant ens agrada; un ambient de cooperació mútua, tothom predisposat a donar un cop de mà en el que faci falta”. En aquest context, paraules com “avaluació”, prenen un sentit diferent.

El #betacamp ha estat un experiment meravellós, sobretot per les reaccions del seu equip impulsor, que ara ja som totes i cada una de les persones que vam estar els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost a Montpol.


L’Isaac tuitejava aquesta cita d’en Marcel Proust que per mi sintetitza totes aquestes idees.

“El verdadero viaje de descubrimiento no consiste
en buscar nuevos paisajes, sino en mirar con ojos nuevos.”
Marcel Proust

Efectivament, el #betacamp ens ha servit a alguns i algunes per mirar-nos el paisatge educatiu amb “ulls nous”, i a d’altres per renovar les il·lusions. Torno del #betacamp amb més preguntes que respostes, i una de grossa és la del mateix Isaac: com portar la dinàmica del #betacamp a l’aula? Tinc algunes idees, però jo també segueixo buscant respostes.

En clau d’aula, tots i totes tenim cert marge de maniobra per “betacampejar” l’aula: relaxar el pes dels continguts i de l’avaluació quantitativa, cedir responsabilitat als alumnes, proposar activitats flexibles, treball en equip, integrar continguts, produir coses físiques o mentals, sortir de l’aula al món real o fer entrar el món real a l’aula…

En clau de centre, hi ha escoles i instituts públics (i privats) que ja estan fent apostes decidides. Segueixo de prop el 4cantons i Les Vinyes (el centre on treball actualment), o d’altres de la xarxa de centres innovadors de l’ICE de la UAB. Tanmateix, per la meva experiència a Les Vinyes, crec que calen mesures estructurals que, més enllà d’orientacions i documents, facilitin que els centres puguin desenvolupar els seus projectes educatius. No és un camí fàcil, ni curt, però ara, en cas de desesperació, podem recorre als #betacampcomprimidos d’en Ramon Paraiso.

Sigui com sigui, ara toca tornar a les nostres realitats, mirar al ulls als nostres alumnes i seguir lluitant per l’educació que desitgem.

Betacamp is gone, però tornarà.

El título del post habla por sí solo. Listo cosas que estoy desaprendiendo para enseñar mejor. La lista no pretende en absoluto ser completa o representativa de nada más allá de sensaciones y reflexiones fruto de mi propia experiencia en el aula. He intentado ceñirme a cosas relacionadas con mi asignatura, Matemáticas.

Así pues, trato de desaprender…

  1. Que se aprende matemáticas con un papel y un lápiz.
  2. Que se aprenden más matemáticas trabajando solo.
  3. Que la asignatura de Matemáticas es más importante que otras.
  4. Que en la asignatura de Matemáticas se resuelven problemas que no tienen aplicación fuera de la escuela.
  5. Que la motivación está vinculada sólo al contexto, a la realidad o a la utilidad. Está más vinculada a la comprensión y al significado, cosa que no está reñida con la abstracción.
  6. Que los conceptos o la sistematización son punto de partida del aprendizaje. Lo son los problemas que resuelven esos conceptos o procedimientos.
  7. Que el aprendizaje a partir de la experimentación es más lento que un enfoque tradicional. No sólo no es más lento, sino que es más profundo.
  8. Que hay quien tiene facilidad con las Matemàticas y quien no la tiene.
  9. Que el uso de materiales está reñido con el rigor o la formalización.
  10. Que saber matemáticas es sacar buenas notas en la pruebas de competencias básicas o en la selectividad.
  11. Que el acierto debe ser aplaudido y el error obviado. Más bien al contrario, el error debe ser tan o más aplaudido que el acierto.
  12. Que siempre casi siempre la mejor respuesta a una pregunta es otra pregunta.
  13. Que ni la mecanización es el demonio ni la “problematización”, el uso de materiales o la experimentación el cielo. Conviene buscar un equilibrio entre sistematización, problemas de aplicación, actividades abiertas, experimentación…
  14. Que la cantidad o la velocidad es más importante que la profundidad.
  15. Que mis alumnos no tienen porqué aprender todas las formas que yo aprendí, o no de la misma manera.

Esta lista está relacionado con el post 15 cosas a desaprender.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost estaré a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Ets tu una d’aquestes persones?

És una trobada oberta a tothom per crear, desenvolupar i potenciar idees i projectes relacionades amb l’educació.

Les característiques del #betacamp són un missatge en sí mateix: el contingut s’estructura a partir de les propostes de treball (nodes) de les persones participants, les dinàmiques de relació i participació volen afavorir la col·laboració i l’intercanvi, (3) està centrada en l’acció, no en el discurs, és una trobada per fer, no per escoltar.

Participaré a dos nodes de treball:

Recursos low-cost amb high-benefici educatiu, amb Andrea Richter i Salvador Chiva.
Papers de colors, impressora i tisores, i quatre dies per crear i replicar materials didàctics, fer-ne provatures, pensar com usar-los, preparar propostes d’aula…

Més info aquí.

Desatomització de l’aprenentatge de les matemàtiques, amb Abraham de la Fuente, Jordi Font i Andrea Richter.
És difícil caracteritzar una “bona activitat” matemàtica, però les que ens agraden sovint comporten algun tipus d’experimentació, viuen en la intersecció de diversos blocs curriculars, parteixen d’una pregunta, proposen un camp a explorar… En aquest node ens proposem pensar com estructurar el que fem amb els nostres alumnes a partir d’aquestes activitats, com crear seqüències de “bones activitats” que recobreixin grans parts del currículum.

Més info aquí.

Estaré en bona companyia treballant en aquests dos nodes, interessant-me per la feina d’altres nodes i col·laborant en el que es pugui.

Ens trobem al #betacamp?
Pots reservar al teva plaça a betacamp.cat.

Este post forma parte de Menear los cimientos de mi aula, una serie de posts dedicada a compartir acciones y dinámicas que contribuyen a “menear” la relación de poder en mi aula.

En los centros educativos tendemos a normativizar todo lo normativizable, y parte de lo no normativizable también. Más vale prevenir que curar, dice el dicho. ¿Pero qué significa prevenir en clave de la convivencia en los centros educativos? Establecer reglas de juego es necesario, pero quizá no tanto, o no tal y como venimos haciéndolo. Si una norma no se cumple sistemáticamente, ¿qué función tiene? Si los profesores somos los primeros que no podemos (ni queremos) hacer cumplir la norma, ¿qué función tiene? O lo que es más importante, ¿qué mensaje damos? ¿qué dinámicas se generan en el centro?

La disciplina suele ser un tema controvertido, con los alumnos y también entre los docentes. Un exceso de reglas a veces, unas normas que no responden a necesidades significativas o que no son compartidas por alumnos y docentes otras, y la inevitable artesanía que requiere aplicar un conjunto finito de reglas a un conjunto infinito de situaciones hace que la resolución de conflictos suela ir acompañada de cierto ambiente enrarecido, opaco o confuso.

Tengo poca experiencia, pero a mi entender, deberíamos ser prudentes a la hora de establecer normas. Ser estrictos en el cumplimiento de reglamentos que la realidad nos demuestra cada día que son difíciles de cumplir puede generar dinámicas en el centro contrarias a las que se quiere dar solución. Recomiendo el artículo Se portan mal y no pasa nada! de Boris Mir.

Simplificando (demasiado), estos factores contribuyen a separar a los alumnos de los profesores, y a los profesores de los alumnos. Se forman dos bandos, aquellos que han de cumplir las normas y aquellos que las hacen cumplir. Y honestamente, no me sentiría cómodo perteneciendo a ninguno de ellos.

Este escenario forma parte de la construcción de significados a la que se refiere @alazpita en un post “No es fácil”. A menudo se espera de la Escuela discipline, controle y castigue, dónde los docentes se nos reserva el papel de ejecutores. Sin previo aviso, esa construcción de significados me sitúa en una posición incómoda, al acecho del incumplimiento de normas que, dicho sea de paso, a menudo ni tan sólo comparto. Y metido en el papel, sin saberlo, me he sorprendido a mí mismo actuando como si el alumno fuera culpable a menos que se demuestre lo contrario. Una especie de autodefensa docente, cosa que sitúa al alumno en una posición de autoculpabilidad crónica.

Charlando sobre esto con mi compañero Boris Mir fue cuando me dijo una frase que me ha acompañado todo el curso,

Sergi, esto nuestro no va de tú contra ellos, sino de tú y ellos contra la ignorancia.

Esa frase provocó un clic en mi cabeza que me ha hecho afrontar mi relación con los alumnos de otro modo. No sé dar ejemplos concretos dado que se trata más de una actitud o cambio de perspectiva.


Ese cambio de perspectiva pasa por dejar de culpabilizar a los alumnos y apelar a su responsabilidad, modificar esa postura de “el alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario” hacia una relación que asuma que nadie quiere ser un cretino deliberadamente, nadie quiere no aprender. Esto puede parecer una obviedad, y quizá lo sea, pero lo cierto que resulta difícil dejar de enseñar como fuimos enseñados, o mejor dicho, resulta difícil cambiar “esas cosas que son así“, que parecen fuera de discusión.

He tratado de actuar consecuentemente en cualquier ámbito: actividades y dinámicas de aula, tutoria, evaluación, trato con los alumnos, resolución de conflictos, relación con mi equipo docente, etc. Procuro no tomarme la desatención o la dispersión en el aula como algo personal, nunca lo es. Intento mirar a los alumnos individualmente para intentar comprender por qué François y Emmy no participan, o por qué Blaise no respeta el turno de palabra de sus compañeros, o por qué Kurt…

Se aprende a través del ejemplo, no de la palabra, por eso ante a un mal comportamiento intento evitar el sermón, procuro poner espejos frente a los alumnos, busco compromisos y alimento complicidades dentro del grupo. Me resultaron de utilidad los consejos de Boris: (1) que el alumno reconozca la culpa, (2) que repare el daño en la medida de lo posible y (3) que pida perdón a quien sea oportuno.

Como dice @alazpita “cuando se proponen cambios metodológicos que menean los cimientos del sistema, la mayoría de los alumnos responden positivamente, pues no han perdido la curiosidad, las ganas de aprender y de disfrutar en ese proceso”. Mi manera de entender la relación con los alumnos ha cambiado, y el feedback que recibo de ellos hace que quiera seguir adelante.

Todos los alumnos desean aprender, aunque haya quien no lo sepa o no quien no se preocupe por mostrarlo. Nadie quiere ser un cretino, y si se dan las condiciones oportunas todo el mundo quiere dejarse ayudar.

Créditos: Las imágenes son de Felice Varini.
Posts de la serie Menear los cimientos de mi aula

[Intro] Menear los cimientos de mi aula
Sergi, ¿podemos escoger con quien nos sentamos?

El alumno es culpable a menos que se demuestre lo contrario

– Sergi, ¿y esto para qué me servirá?
– Sergi, ¿si sé que estará mal para qué responder?
– Sergi, ¿¡pero esto se puede hacer!?

– Esto no tienen nada que ver conmigo

– Sergi, ¿esto cuenta para la nota?
– Aprender haciendo

 

Joseangel Murcia (@tocamates) está preparando una publicación para una revista de cuyo nombre no quiero acordarme, concretamente “una serie de artículos hablando de blogs, sin afán de ser exhaustivo, pero dando razones de por qué creo (creemos) que es buena idea abrir un blog”.

Me escribió ayer contándome esto y pidiendo respuesta a algunas cuestiones. Con su permiso, me ha parecido adecuado publicarlo aquí.

¿Cómo se llama tu blog? ¿Por qué? ¿Quién escribe en él? ¿Colaboras con otros blogs?

No tiene nombre. Sólo escribo yo, aunque a menudo expreso mi opinión sobre experiencias surgidas en colaboración con otras personas. No colaboro con otros blogs de manera regular, pero intento comentar siempre que puedo. Ken Blanchart dice que el feedback es el desayuno de los campeones.

¿En qué momento decidiste que era buena idea abrir un blog? ¿Alguien te animó?

Inicialmente no creí que fuera una buena idea, más bien pensé que era una pérdida de tiempo, pero me gustaba hacerlo.

¿En qué momento te diste cuenta de que se te iba de las manos (el blog ya no te pertenecía y era “del mundo”)?

No tengo la sensación de que se me haya ido de las manos, y no creo que pueda ser de otro modo. Se trata de un blog personal, centrado en mi propia práctica, de algún modo, es un testimonio (multimedia) de mi recorrido profesional.

Quizá no he entendido la pregunta…

¿Para qué pensabas usar el blog? ¿Es para lo que ha acabado sirviendo?

Inicialmente lo veía como un espacio centrado en mis intereses, tanto personales como profesionales. Con el tiempo me he dado cuenta que la red se crea a partir de intereses compartidos, lo cual hace que sea importante no mezclar temas inconexos.

Tuve ocasión de preguntarle a Dan Meyer por qué le parecía importante compartir experiencias y crear comunidad. Hago mía su respuesta cuando me dijo que hacer sus preguntas en Internet le ayudó a crear una comunidad a su alrededor que le ha edificado, animado, criticado y le ha dado todo aquello que necesita para crecer como educador. La conversación íntegra puede consultarse aquí.

Sin lugar a duda, mi blog es la herramienta de desarrollo profesional más potente de que dispongo. Internamente me proporciona un espacio de reflexión y aprendizaje centrado en mi experiencia, externamente me permite compartir ideas y propuestas por un lado, y crear una pequeña comunidad centrada en mis intereses. ¡Esto antes era imposible!

¿Cuánto tiempo le dedicas a la semana? 

A menudo escribo cosas que finalmente no me merece la pena publicar, o publico cosas que no surgieron con la finalidad de ser publicadas (¡como este post!). Me resulta difícil cuantificar, pero sí puedo decir que le dedico bastantes horas.

¿Qué otras redes utilizas? ¿Te toma mucho tiempo? ¿Programas las entradas? ¿Te ayuda alguien?

Consulto casi a diario el correo electrónico, Twitter, YouTube y mi red de blogs. No programo las entradas, quizá porque mi ritmo de producción no lo requiere. Tengo un par o tres de docenas de posts en modo borrador, algunos nacen, crecen y se publican, otros se estancan, y otros tantos mueren antes de ver la luz. En cualquier caso, todos ellos cumplen su objetivo, me ayudan a reflexionar sobre mi propia práctica y a seguir aprendiendo.

¿Te preocupan las estadísticas? ¿El número de visitas? ¿El SEO?

¿Deberían? No, no me preocupan, aunque me interesan, sería ingenuo decir lo contrario. Miro con regularidad el número de visitas, qué posts se leen más, de dónde provienen las visitas… No hago “ingenieria de visitas”, tan sólo trato de escribir posts pensados, críticos, constructivos, con la mirada puesta en que puedan ser útiles a personas con intereses similares a los mios.

¿Eres regular? ¿Cuántas entradas escribes a la semana/al mes? ¿Te tomas descansos?

Intento publicar algun todos los meses, en los últimos dos años he publicado una media de tres posts al mes.

¿Te ha pasado que alguien “de la calle” te haya reconocido como el autor del blog que sigue? ¿Cómo ha sido?

En jornadas, seminarios, talleres y demás happenings educativos es relativamente habitual encontrar personas que han leído mi blog o que me conocen a través de Twitter, del mismo modo que yo tengo el gusto de conocer a las personas que hay detrás de blogs que sigo fervientemente.

¿Qué blogueros son tu inspiración? ¿Qué blogs de matemáticas o de didáctica nacionales o internacionales no te pierdes?

Sigo muchos blogs de docentes de matemáticas y de otras disciplinas, y de personas vinculadas de uno u otro modo a la educación o a las matemáticas. Principalmente me interesan los blogs similares al mío, centrados en la reflexión de aula.

Por la calidad de sus ideas y la manera de gestionar el blog destaco a Dan Meyer por encima el resto, es una constante fuente de inspiración para mí.

A nivel internacional sigo de cerca a Kate Nowak, Christopher Danielson, Sarah Aldous, Sam Shah, Jo Boaler, Fawn Nguyen, Andrew Stadel, Bowman Dickinson, Michael Pershan, Sarah Hagan

Y a nivel nacional a Boris Mir, Aitor Lázpita, Joan Jareño, Joseángel Murcia (tocamates), Jordi Doménech, Azahara Casas, Antonio Omatos, Joaquin García Mollá, Jaume Sans, Lourdes Domenech, Toni Solano, Ferran Ruíz entre otros.

¿Qué herramientas usas para leer blogs?

Un lector de rss, antes Goolge Reader, ahora Feedly.

¿Aconsejas a la gente que se abra un blog? ¿A todos? ¿Qué es lo mejor que te ha aportado abrir un blog?

Me interesa el blog como herramienta de desarrollo profesional, y creo que en ese sentido es un recurso tan potente como poco explotado. Así que lo aconsejo fervientemente.

Animo a todas mis compañeras/os a abrir un blog para a compartir su experiencia personal, sus éxitos y sus preguntas. Les animo a escribir sobre aquello que les haga vibrar, y les sugiero que lo hagan centrándose en el proceso más que en el producto, a hablar de ingredientes, no de recetas, a poner el acento en compartir reflexiones más que en mostrar resultados.

¿Tu blog habla solo de matemáticas? ¿No te entran ganas de comentar otros temas? ¿Cómo te reprimes?

Habla de tres temas relacionados: educación, matemáticas y educación matemàtica. E intento hacerlo siempre a partir de mi propia experiencia, raramente publico nada que no haya pasado por mi estómago, para difundir la opinión de terceros hago servir otros canales, como por ejemplo Twitter.

La tentación de comentar otros temas es grande, pero me parece clave escoger un ámbito temático, la red se nutre del interés compartido.

És evident que assistir a cursos de formació  té un pes important en la configuració de la meva identitat docent. Altra cosa és transferir el que aprenc a l’aula, sovint hi ha una desconnexió entre el coneixement i l’experiència (entesa com la pràctica d’aula). Aquest fet em genera certa frustració-perplexitat després de cada curs, una sensació d’ineficiència o d’estacament.

Per aquest motiu m’he inscrit a un curs de formació d’estiu diferent, d’autoformació per ser més precís, gratuït, amb un bon balanç telemàtic/presencial, adaptat a les meves necessitats i a les dels meus alumnes, d’horari i duració flexibles, i el més important, reconegut oficiosament pels meus alumnes. En què consisteix?

He demanat a tots els alumnes què pensen de les meves classes de Matemàtiques. Els he fet 30 preguntes valorant la seva participació, la meva intervenció, la metodologia i l’avaluació, què els ha interessat més/menys, quins aspectes caldria ampliar/eliminar… Els he dit que no es tracta d’una activitat avaluable (tot i que ja procuro desvincular motivació i avaluació sempre que puc), que no tenen perquè respondre si no volen, però que m’interessa saber què opinen, que el seu parer em pot ajudar a fer millor la meva feina i, potser, a millorar les seves classes. El curs de formació d’estiu consistirà en analitzar les respostes, classificar i agrupar idees, i intentar lligar-ho amb la meva pràctica i les meves sensacions durant el curs. No és una informació neutral, òbviament, els poso entre l’espasa i la paret, però existeix tal cosa? Mentre el biaix informatiu no sigui tendenciós, només cal llegir la premsa aquests dies i fer un brindis per Felip VI. Pel que he pogut veure el feedback dels meus alumnes té un biaix positiu, però pitjor seria no saber res del que pensen, o que el biaix fos negatiu, :(.

Inauguraré la autoformació dedicant la primera sessió, i potser última (durada flexible), a intentar classificar quins són els factors que segons el parer dels meus alumnes fan que estiguin més motivats.