Que cal reformular l’escola sembla que està fora de discussió, tant com que tot està dit però tot està per fer.

Tothom s’atreveix a dir com ha de ser l’escola, o el que és pitjor, com no ha de ser.

Els cants de sirena pedagògics estan a l’ordre del dia, però els inconvenients sovint no surten als manuals.

Aquest és el perquè de la meva participació al #InnoBarValles.

Fa temps vaig decidir convertir-me en gos llop (abandonar la terna teoria-problema-examen, dissenyar activitats, canviar l’avaluació, jugar amb els espais escolars, partir del problema i de l’alumne, canviar la gestió d’aula, cedir autonomia, treballar en grup, bla bla bla). Estic lluny d’aconseguir-ho, però és segur que el procés és irreversible, mai més seré un ós formiguer.

El com de la meva participació? Una recopilació, en clau d’humor, i en forma de cites, de reflexions que he anat trobant en aquest procés de transformació-aprenentatge. He après de companys, escoltat els alumnes, llegit, estudiat, assistit a jornades i copiat a mansalva d’aquí i d’allà… però hi ha certes coses que costa de trobar enlloc, que no surten als manuals per convertir-se en gos llop, potser, perquè només s’aprenen a l’aula.

Faig redifusió aquí del vídeo resum de la meva intervenció al #CampBase “Repensar els espais escolars per l’educació del segle XXI” del projecte #eduDemà de la @FundacioBofill, celebrat el 8 de novembre de 2016 a l’Auditori del MACBA.

Podeu recuperar el visionat complet de l’acte aquí.

El resum:

Sergi del Moral destaca que en l’àmbit de l’educació actualment estem vivint canvis en relació a quins han de ser els aprenentatges que haurien de produir-se en els nois i noies d’avui en dia i quines metodologies s’han de fer servir. Aquestes preguntes d’alguna manera afecten també a com han de ser els espais on es produeixen aquests canvis, perquè tot el diàleg que hi ha sobre quina ha de ser l’educació actual té una derivada en els espais d’aprenentatge.

Així es titula la sessió en que vaig participar fa ja mesos juntament amb l’Azahara Casas a la jornada El treball per projectes a l’educació secundària organitzada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Recullo aquí les diapositives i les notes que vaig escriure per preparar la intervenció.

Resposta curta

  • El títol d’aquesta sessió és “Matèries o competències?”. Una provocació, cosa que m’encanta. La pregunta és directa i no té resposta tancada, o si més no, demana una justificació… un se sent temptat a triar.
  • Coneixeu l’acudit de l’ós formiguer?
  • Dos animals es troben al bosc:
    – Tú qui ets?
    – Jo sóc un gos llop. La meva mare era una gossa i el meu pare un llop. I tu qui ets?
    – Jo sóc un ós formiguer.
    – Si home si!!”
  • Doncs bé, són molts els moments en que m’he sentit ós formiguer dins i fora de l’aula, i part d’aquesta incomoditat està relacionada amb la tensió entre matèries i competències.
  • Heu sentit vosaltres aquesta tensió?
  • La tensió es podria simbolitzar amb el joc de la corda. En un extrem unes persones adultes estiren de les matèries, a l’altre un nens estiren de les competències.
  • No és casual que les persones adultes estirin les matèries, que poden representar els mestres i professors, les famílies, o la societat en general. Ni tampoc que els nens i nenes estirin les competències, de les ganes de créixer, de fer, de ser i de saber.
  • No és rellevant qui estira què, o qui estira més, el que importa és aconseguir condicions per què tots i totes estiréssim en la mateixa direcció per aconseguir més i millors aprenentatges.
  • L’altre dia vaig topar amb un vídeo en que l’Andreu Buenafuente explicava una entrevista al pintor Joan Miró. El periodista li preguntava:
  • “Señor Miró, para usted que ha revolucionado el arte, pero partiendo de un primer simbolismo, un paisajismo…” una pregunta súper llarga “… cómo explicaria usted su evolución hasta el punto actual donde se encuentra con los colores y el lenguaje propios de …” no acababa mai… tal tal tal i acaba. Es fa una pausa llarga i el Miró diu “Mire usted. Una cosa lleva a la otra.”
  • Aquesta és la meva resposta curta a la pregunta que dóna nom a aquesta sessió: “matèries o competències?”. Mire usted, una cosa porta a l’altra
  • Per dos motius: 
    • perquè efectivament, una cosa porta a l’altra. Competències i matèries no són excloents, tot el contrari, es complementen. Les competències necessiten les matèries i les matèries porten a les competències. 
    • i alhora, perquè sovint ens perdem en discursos grandil·loqüents, teories filosòfiques, pedagògiques, socials, econòmiques… que juguen el seu paper, però la cosa en el fons és ben senzilla, si ens creiem de veritat que l’educació ha de preparar per la vida l’escola comença a ser una cosa un pèl marciana.

El context, l’Institut-Escola Les Vinyes

  • Dit això, m’agradaria compartir com visc aquesta tensió entre matèries i competències, des d’una perspectiva d’aula, com a professor de Matemàtiques, però també com a professor de projectes. Per això necessito situar el meu context, el projecte educatiu de l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.
  • Motors a tres temps: treball disciplinar, treball globalitzat, projectes transversals
    • Treball disciplinar: matemàtiques, llengua, ciències…
    • Treball globalitzat: centre d’interès o pregunta rellevant abordada des de les matèries
    • Projecte transversal: producte únic elaborat per tota la promoció treballant cooperativament, sense presència explícita de les matèries
  • Crec que existeix una progressió entre aquests tres temps i la pregunta d’aquesta sessió. El treball disciplinar són les matèries, i els projectes transversals són les competències.

El primer temps, la meva matèria, Matemàtiques

  • Les matèries són una projecció de la nostra història, són la manera en que s’ha catalitzat part del coneixement. Fa dos diumenges entrevistaven a l’Anton Aubanell a El Punt Avui i deia “Fem matemàtiques en honor de l’esperit humà.”
  • L’Anton Aubanell també diu que les matemàtiques tenen una doble ànima, són eina i pensament. Són una eina que ens permet descriure, analitzar i comprendre el món que ens envolta, però també són pur pensament.
  • Els i les alumnes gaudeixen de totes dues ànimes, i a banda de si gaudeixen o no, crec que tenim la responsabilitat de que les puguin conèixer.
  • En contra d’aquesta manida i cansada visió dels alumnes “que no escolten, que no s’esforcen, que no blablabla”, el que m’he trobat en la meva curta experiència són persones que volen comprendre què fan i per què ho fan (cosa meravellosa).
  • Quan un alumne pregunta “això per què serveix?” no es refereix només a una utilitat pràctica, els alumnes no necessiten que serveixi per res, gaudeixen cada dia de coses que no serveixen per res (música, esport, amistat, videojocs…), en realitat ens estan dient que no veuen ni utilitat, ni interès. Així que hauríem de parar bé les orelles! És un crit d’auxili!
  • Aquestes preguntes ens incomoden per què sovint qüestionen què estem fent, i no sabem donar resposta (moment ós formiguer).
  • Fins aquí la defensa de la necessitat d’ensenyar i aprendre matemàtiques, i de que cal enriquir la manera d’ensenyar-les.
  • Tan mateix, és evident per mi, que competencialment parlant les matèries tenen un “límit superior”. Treballar per competències exclusivament amb matèries és com fer servir tenalles per clavar claus, es pot fer, però podem trobar eines més adients.
  • A pesar d’això, aquest “límit superior competencial” de les matèries no les desacredita.
  • Alhora, hi ha cert tipus d’aprenentatges terriblement matemàtics que necessiten anar més enllà de l’aula de matemàtiques. Una cosa lleva a la otra.
  • Més direcció, més discurs, més importància dels continguts.

El segon temps, els treballs globalitzats

  • Tal com els entenem actualment al meu centre els treballs globalitzats parteixen d’un centre d’interès o d’una pregunta rellevant que s’aborda des de les matèries. Són un seguit d’activitats amb un objectiu comú.
  • Es pot mesurar la bellesa? Existeix l’envàs perfecte? Podem viure sense aigua? Som atòmics?
  • La primera diferència clau és que globalitzar requereix un equip docent.
  • El tipus de treball et porta a donar més importància del procés per què les activitats tenen una finalitat superior, construir una resposta des d’una mirada global.
  • Sovint les activitats faciliten el treball en equip, és a dir, es més fàcil dissenyar activitats on treball en grup sigui una necessitat, no un objectiu. Si una tasca és millor fer-la individualment, és poc pràctic, i fins i tot estúpid, fer-ho en grup.
  • Permet posar en joc més competències metodològiques: aprendre a aprendre, iniciativa personal, autonomia…
  • Permet posar els continguts al servei d’una finalitat de manera més natural. Anar del problema a la solució, que és més atractiu en termes de motivació. Per exemple, dissenyar un envàs de 750 ml implica saber calcular àrees i volums, fer un eslògan pel teu producte justifica l’anàlisi anuncis publicitaris, etc.
  • Miran-t’ho des de la meva matèria, globalitzar és una oportunitat magnífica per crear la necessitat de saber matemàtiques. I m’atreviria  a dir que passa el mateix amb totes les matèries.
  • conseqüències en l’avaluació: qui avalua? què avalua? condicions més favorables per la coavaluació i l’autoavaluació
  • exemple: existeix l’envàs perfecte?
  • Quanta gent recorda la fòrmula de l’àrea d’un paral·lelogram? I d’un rombe? Aquest podria ser el límit?
  • Quan menys sumatiu, més globalitzat.
  • Quan més globalitzat més tensió entre estructures organitzatives tradicionals: sessions d’una hora, disciplinars, poca coordinació entre matèries…

El tercer temps, els projectes transversals

  • Transversalitat total, matèries diluïdes
  • Equip docent (habitualment 6 persones) treballant cooperativament.
  • Relativitzar la importància del producte, de resultat, en favor del procés i dels aprenentatges no cognitius. De les 28 cosas a desaprendrer trabajando proyectos:
  • El éxito de un proyecto no se mide por la calidad de la producción final, y pese a que no sé cómo se mide o si puede medirse, sí sé que es directamente proporcional a la cantidad de alumnxs y docentes que se sientan responsables del proceso.”
  • Oportunitat idònia per cedir molta més responsabilitat als nois i noies. De les 28 cosas a desaprendrer trabajando proyectos:
    • No es fácil, y puede no ser bien recibido, tampoco es “guay” o moderno, es un objetivo de aprendizaje. Según cómo se mire, para ambas partes es más fácil decirles qué color de bolígrafo deben usar.
    • Te sientes responsable de que todo salga bien, pero tu responsabilidad debe acabar donde empieza la de tus alumnos.
    • Te sientes responsable de que todo salga bien, pero el bien deben definirlo tus alumnos, no tus expectativas.
  • Fals dilema de que s’aprenen “menys continguts”.
  • S’aprenen matemàtiques treballant per projectes?
  • Treball cooperatiu natural, és a dir, entorn de treball complex que crea la necessitat de treballar cooperativament. Com a la vida quotidiana i professional!
  • Dificultats: alumnes que acaparen, alumnes que no mouen un dit, és una dificultat, però no és una pedra al camí, és el camí!
  • El treball en equip és com la idea d’un ànec.
  • La gestión del trabajo en equipo no es algo que hay que solucionar para poder seguir adelante, es una parte esencial del proceso de aprendizaje.
    • El trabajo en equipo es igualmente complejo, doloroso y necesario para el equipo docente.La calidad del trabajo cooperativo del equipo docente es un objetivo de aprendizaje para los docentes y un mensaje para los alumnos.
    • El equipo docente trabaja cooperativamente y aprende a trabajar por proyectos mientras hace proyectos. Otro meta-mensaje.
    • Cuando importa el proceso, la iniciativa personal, la colaboración, la participación responsable y la creatividad se pone de manifiesto que la evaluación tradicional está centrada en el producto, en el contenido. Dicho de otro modo, hace falta otro tipo de evaluación.
  • Els projectes proposen una relació diferent amb el coneixement.
  • La definición más corta de #abp que he oído, y de hecho, la única que recuerdo, es “Tienes dos opciones, romper el problema en trozos tan pequeños como sea necesario o dejar que lo intenten”.
  • Tots els alumnes aprenen el mateix? Es clar que no.

Tancant

  • Tot això és un caprici? Ho veig jo, ho diuen els meus alumnes, ho diu la societat. Ho diuen fins i tot les universitats i els experts educatius! I encara necessitem que ho digui més gent. No és un caprici, és una necessitat.
  • Justificar el treball competencial o per projectes per la motivació o l’interès que genera pot resultar confús o enganyós, i sense dubte decebedor des del punt de vista docent. Treballant per projectes no s’aprèn més o menys, s’aprenen coses diferents.
  • Un bon equilibri entre totes dues coses em satisfà enormement, i més enllà del camí que ens queda per recorre al meu centre, crec que comptem amb la complicitat i el suport dels nostres alumnes i les nostres famílies.
  • El treball competencial necessita les matèrires i les matèries necessiten el treball competencial.
  • Resumint, crec que mai més seré un ós formiguer, aquest procés de transformació no té volta enrere. El meu objectiu és convertir-me en un home llop, i és que com va dir Joan Miró. Una cosa porta a l’altra.

Arrel de la meva participació al projecte Educació Demà de la Fundació Bofill em van fer aquesta entrevista relacionada amb el tema de la trobada: “Repensar els espais escolars per l’educació del segle XXI”. La republico aquí per qui pugui interessar.

“A mesura que el docent aplica metodologies noves, necessita canviar els espais perquè els tradicionals poden ser una limitació”

“Repensar els espais escolars per l’educació del segle XXI” és la cinquena de les tendències de canvi en educació que es tracta als seminaris oberts Camp Base i als tallers Edulab del projecte Educació Demà, de la mà de Sergi del Moral, docent i cap d’estudis a l’Institut-Escola Les Vinyes (www.ielesvinyes.net) de Castellbisbal, i impulsor del Betacamp (www.betacamp.cat).

La creació d’espais més adients per l’aprenentatge és una tendència que s’està estenent de mica en mica en l’àmbit educatiu?

No sé si és una tendència, però sí que estan sorgint en els últims anys d’una manera molt intensa un seguit de preguntes i canvis en relació a quins han de ser els aprenentatges que haurien de produir-se en els nois i noies d’avui en dia i quines metodologies s’han de fer servir. Aquestes preguntes d’alguna manera afecten també a com han de ser els espais on es produeixen aquests canvis. Tot el diàleg que hi ha sobre quina ha de ser l’educació actual té una derivada en els espais d’aprenentatge.

Com ha arribat com a docent a aquesta conclusió?

Personalment, jo he fet un procés de transformació com a docent. Jo vaig començar fent classe amb un patró molt clar sobre com s’aprèn. Simplificant moltíssim consistia en tres aspectes: teoria, problema i examen. Però després vaig veure altres aspectes de l’aprenentatge que a mi em semblaven interessants. Els aplicava d’una manera intuïtiva i després he descobert que els documents normatius també diuen això: que els alumnes han d’aprendre a col·laborar entre ells i a tenir iniciativa, espais crítics i autonomia. Però quan tu comences a desenvolupar aquest tipus de competències amb els alumnes, t’adones que necessites fer canvis.

Canvis a l’aula, per exemple.

Exacte. Al principi, són petits canvis. Per exemple, en la disposició de les taules. En comptes de tenir totes mirant a la pissarra, potser les necessites en grups de quatre. O potser necessites dues pissarres perquè els alumnes puguin interactuar entre ells. O necessites un ordinador perquè els alumnes consultin el que vulguin. I així hi ha centenars d’exemples.

Però arriba a un moment que els canvis van més enllà de l’aula.

Així és. Per a certs aprenentatges potser necessites fer classe al passadís. A vegades pensem que si els alumnes estan fora de classe hi ha un descontrol, però no és així. A mesura que el docent aplica metodologies noves, necessita canviar els espais perquè els tradicionals poden ser una limitació. Des de la meva experiència personal, en voler implementar competències bàsiques (d’acord amb la normativa del Departament d’Ensenyament) te’n adones els espais són en alguns casos limitadors.

Quins canvis apliquen a l’Institut-Escola Les Vinyes respecte als espais d’aprenentatge.

Jo, com a professor de matemàtiques, a Les Vinyes m’he sentit completament lliure per experimentar i sortir de l’aula o comprar material per fer activitats concretes. Per exemple, vam fer una activitat que consistia en fer “puenting” amb nines.

Què?

Sí, vam aplicar les matemàtiques per predir el nombre de gomes que necessitàvem per fer la corda i que la nina no toqués el terra al fer “puenting”. Sembla una frivolitat però cal saber què és una equació de primer grau, cal fer una taula de valors i ser precís amb les mesures que prendràs. Aquest experiment és fer recerca científica amb nens de segon d’ESO. Això t’ho ha de permetre fer el teu centre educatiu. I exemples com aquest tenim molts, sobretot quan portem a terme projectes d’àmbits, que potser a l’aula ja no el podem fer. La necessitat de canviar els espais la crea el propi projecte. Llavors, si tot això va a més, que és el que sembla que pot passar, les aules tradicionals ja no ens serveixen. Estem fent servir una metodologia de producció però tenim aules que no permeten experimentar ni produir.

Els canvis en els espais d’aprenentatge també han de caminar cap al benestar o el confort de l’alumne?

A vegades tenim una confusió. Quan parlem d’aquest tipus de metodologies, hi ha qui pensa que els alumnes són feliços i que tot funciona. Però crec que tot això és un conte de fades. Els adolescents estan en una etapa de la vida al qual ho neguen tot perquè s’estan construint a si mateixos. Això, crec jo, no ho canviaràs mai, facis servir la metodologia que vulguis. Hem de ser conscients que els adolescents són adolescents. Però si tu no els demanes metodologies absurdes i, en canvi, el que proposes té una finalitat i un objectiu, la relació amb els alumnes serà diferent. I sobretot algunes metodologies canvien la relació amb l’aprenentatge. Com pot ser que un alumne surti de l’ESO odiant la literatura? És brutal. Com és possible que aquest alumne no hagi trobat una novel·la que connecti amb si mateix? És impossible. Les noves metodologies no fan que els alumnes vinguin a l’institut amb una gran il·lusió, perquè no és així. Però si que creiem i notem que es pot crear una relació diferent amb l’aprenentatge i l’espai escolar té una implicació clara en aquest procés.

Crèdits: 

Aquí el document original:
http://educaciodema.cat/sites/default/files/entrevista_a_sergi_del_moral.pdf

L’1 de setembre es va publicar al Diari de l’educació aquesta entrevista col·lectiva a diferents persones de l’equip impulsor del betacamp. Aprofito per donar les gràcies a en Pau Rodríguez i al seu equip per l’interès.

Al voltant d’un joc de taula s’hi reuneixen una dotzena de mestres. Mentre hi juguen, van discutint sobre les seves possibilitats educatives. Fa quasi dos dies que s’hi dediquen. “Analitzem els jocs en clau didàctica per fer-ne una guia per a mestres d’assignatures i etapes diverses”, explica Luis Cros, professor de matemàtiques de Secundària. Va ser ell qui, en arribar a la trobada de mestres Betacamp, va proposar un grup de treball –ells en diuen nodes– sobre aquest tema. “Només em va caldre això: fer una proposta i esperar que hi hagués mestres que compartissin la meva inquietud”, diu. I mans a l’obra.

Aquí no hi ha ni programa d’activitats preestablert, ni experts convidats, ni ponències en auditoris. El Betacamp, que del 26 al 29 d’agost ha congregat Montpol –una vella rectoria amb casa de colònies prop de Solsona– quasi un centenar de mestres, és un espai de formació i convivència per a mestres sense precedents a Catalunya. Són els mateixos docents participants els qui, de forma autogestionada, proposen en una assemblea projectes que els agradaria traslladar a l’aula i, en col·laboració amb altres docents que hi tinguin interès, hi treballen durant els quatre dies d’estada.

“Trenquem amb el model que separa l’expert del que aprèn, el ponent de l’oient; aquí tothom és aprenent i, si vols, també expert”, planteja Sergi del Moral, membre del grup impulsor de la trobada. El Betacamp és radical en la seva horitzontalitat i en l’autonomia que otorga als participants. “En educació anem repetint que no tothom té els mateixos interessos ni aprèn de la mateixa manera, també diem que el rol del professor ja no ha de ser el d’ensenyant”, enumera Del Moral, “doncs aquí ho posem en pràctica”.

Amb paraules similars s’expressa Helena Erviti, una altra de les promotores. “Sovint a classe dissenyes les activitats des de la perspectiva del docent, però aquí passes pel rol de l’alumne, un pas indispensable –i que sovint ens saltem– per saber si la nostra tasca funciona”, s’expressa. Els betacampers són mestres que han decidit predicar amb l’exemple“Sabem que l’aprenentatge és de naturalesa social, que parteix dels interessos de cadascú, que es fa en col·laboració”, enumera Del Moral, “doncs el Betacamp pretén ser coherent amb el que sabem de com la gent aprèn”. Si es reivindica que les escoles avancin cap a aquest model –venen a dir–, també ho haurien de fer els espais de formació docent.

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

Sergi del Moral, Helena Erviti i Montserrat Planella, alguns dels impulsors del Betacamp. / SANDRA LÁZARO

L’auge dels ‘Edcamp’

El Betacamp va néixer l’agost del 2015 després que alguns dels seus impulsors vulguessin dur al terreny de l’educació l’experiència que havien viscut en un BarCamp. Van quedar enlluernats per aquestes trobades, originàriament vinculades al món tecnològic i de software lliure, on són els participants els que generen el programa i els continguts de debat. El que no sabien els actualsbetacampers, però, és que cinc anys abans, el 2010, un grup de professors de Filadèlfia havien tingut exactament la mateixa idea. En el seu cas van impulsar el moviment Edcamp.

“Els edcamp són trobades obertes a tothom, amb un programa cocreat pels seus participants, i amb l’objectiu de compartir coneixement i experiències al voltant de l’educació”, explica Xevi Pujol, un jove mestre que en els darrers mesos ha estat estudiant aquest moviment per un projecte de la Fundació Jaume Bofill. “Les seves normes són senzilles: la primera és que si la sessió on estàs no és del teu interès, marxis!”, exposa. “L’altra és que comparteixis i participis. No té sentit anar a aquestes trobades amb una actitud passiva”, conclou. Des del 2010 s’han celebrat arreu del món centenars de milers d’edcamps. La majoria als Estats Units, cap a Espanya.

El Betacamp en comparteix la filosofia, però no tots els requisits. “Perquè sigui un Edcamp ha de ser completament gratuït –a Solsona paguen una quota per cobrir les despeses dels tres dies– i ha d’incorporar el logo de la seva fundació”, enumera Pujol. També ha de garantir que no hi hagi cap institució o empresa al darrere, “tan sols un col·lectiu de mestres motivats”, sosté Pujol. En aquest cas el Betacamp hi encaixa a la perfecció.

¿Un canvi en el model de formació?

En el món de l’educació se succeeixen cada any tallers, cursos, congressos, xerrades i formacions de tota mena per a docents. ¿Suposen iniciatives com el Betacamp un canvi en el model de formació dels docents? Els seus impulsors no ho veuen així. “És complementari”, afirma Abraham de la Fuente. “Jo sóc un gran aficionat de les trobades de formació i ensenyament, i ho seguiré sent, però aquest format permet altres coses: si en una xerrada em quedaria amb les ganes de fer preguntes i parlar amb l’expert, aquí puc treballar amb ell”, exemplifica.

unnamed-1

Luis Cros jugant amb els seus companys del node de jocs de taula. / SANDRA LÁZARO

“No estem sols!”

L’objectiu del Betacamp és, doncs, desenvolupar en quatre dies, de forma col·laborativa, un projecte que després es puguin endur a l’aula (i compartir-lo amb tots els mestres que ho vulguin). Això és el que expliquen la majoria de participants en un primer moment. Però una conversa més distesa amb qualsevol d’ells –durant el dinar, a l’hora de la migdiada, potser també a la nit– fa aflorar un altre motiu. “Venim per sentir que no estem sols”, reconeix la mestra Anna Guim, que participa en un node sobre com educar en l’humor. “Som gent que mirem el currículum i l’educació d’una altra manera, cosa que no sempre passa amb els teus companys de l’escola”, sosté.

Per a la majoria de participants, el Betacamp és de passada una injecció de motivació una setmana abans de tornar al seu centre educatiu, anticossos contra el conservadurisme docent. “A vegades penso que el que més m’interessa és precisament el que passa fora els nodes, perquè el missatge del Betacamp és que amb l’aprenentatge formal de continguts no n’hi ha prou, també hi intervenen les habilitats socials o la capacitat de ser autònom”, defensa Del Moral.

Per això el Betacamp està pensat com una convivència de quatre dies. Totes les tasques les decideix l’assemblea general, des de l’hora en què hauran d’apagar la música l’última nit fins als torns de parar taula, i els nodes no tenen cap més horari o directriu que el que els seus integrants s’imposin. En tots els casos acaben sent més de sis hores diàries de feina, però queden diluïdes en un clima de germanor, quasi de colònies d’estiu, que les fan més suportables.

Imatge de l'assemblea general del Betacamp, que se celebra cada dia a les 13 h. / SANDRA LÁZARO

Imatge de l’assemblea general del Betacamp, que se celebra sempre 13 h. / SANDRA LÁZARO

Humor a classe i la doctora House

¿Es pot generar humor amb els alumnes d’una classe de llengua? Amb aquesta pregunta es va posar en marxa el node Oye, ¿por qué te ries?, de tretze persones disposades a dissenyar un projecte que permeti a joves de Secundària aprendre sobre un concepte per al qual l’escola ha estat tradicionalment territori vedat. “La idea és que aprenguin a generar humor després d’haver reflexionat sobre què és exactament, sobre les seves diferents formes, sobre els seus possibles límits”, exposa Guim. En resum, el que proposen és preguntar als alumnes què entenen per humor -“¿És humor Aquí no hay quién viva? ¿Ho podria ser també una sàtira de Quevedo?”-, aconseguir una definició entre tots i, finalment, crear un “producte” humorístic.

No satisfets amb això, però, des del node van acabar consensuant que potser seria necessari trobar-li una utilitat al producte humorístic, sigui un monòleg o una sèrie d’acudits. “Podem aconseguir que aquest humor tingui també una vessant social i de creixement personal”, explica Guim, un tipus “d’humor terapèutic” que pugui servir per fer somriure els avis d’una residència de la tercera edat o per rebaixar la tensió dels alumnes de Primer d’ESO abans dels seus primers exàmens. Guim vol deixar clar que, “evidentment”, el projecte no hagués sigut tan complet sense “la interacció i l’intercanvi d’experiències” entre tots els membres del seu node.

“És que és obvi que dos cervells pensen més que un”, reflexiona Anna Saperas, “si com a mestres ho tenim comprovat amb els nostres alumnes!”. Ella integra un altre node, que es dedica a dissenyar projectes d’indagació per a ciències. “Plantegem problemes en contextos reals que els alumnes puguin anar resolent a partir de la indagació i de les evidències que els donem”, exposa. En tenen alguns exemples: des de posar-se a la pell d’un perit que ha de deliberar sobre l’autoria d’un accident de cotxe fins a fer-ho en la pell d’un metge que a partir dels seus coneixements sobre el cos hagi de fer diagnòstics o predir els problemes de salut d’alguns pacients. Cap dels dos està encara acabat, però per a l’últim ja li han posat nom: la doctora House.

tumblr_mk6mk1f8PE1qj55u7o1_1280-1024x1024
El betacamp té un fons i una forma.

La forma: dura 4 dies, a finals d’agost, en una casa de colònies prop de Solsona, es dorm en tendes de campanya o lliteres en habitacions compartides, s’organitza en nodes (cada cop més interdisciplinars), la connexió a Internet és limitada, la gent es desperta d’hora i se’n va a dormir tard, hi ha tasques de neteja i menjars que són responsabilitat de les persones participants, l’entorn natural és fantàstic… i podria seguir afegint cares a la polièdrica i dinàmica forma del betacamp.

És possible que aquesta forma no sigui fruit d’un procés totalment conscient o meditat, però el que és segur és que no és casual.

La forma és local, sorgeix de les persones que l’hem impulsat, així com de les que l’han legitimat, les assistents a aquestes dues primeres edicions. Té especial interès per nosaltres, i crec que s’està formant certa identitat pròpia. Hi ha gent que diu que és betacamper/a (en català correcte, betacampista).

En definitiva, la forma és un vestit, és personal.

El fons del betacamp és una altra cosa.

Si despullem el betacamp ens queda un espai d’aprenentatge personalitzat, no tothom aprèn el mateix ni de la mateixa manera, una dinàmica de participació que cedeix deliberadament iniciativa, autonomia i responsabilitat, que promou una relació que trenca amb el rol expert-aprenent, on es dóna un aprenentatge entre iguals (cosa que donaria per un altre article), on la col·laboració i el treball en equip no són accessoris, sinó estrucutrals. Un espai, en definitiva, en que es posa en pràctica s’experimenta allò que diem fa dècades.

El fons, a diferència de la forma, és transferible, és compartit per una àmplia majoria de la comunitat educativa (internacional), més enllà de colors, concerts i contrades. El fons no és personal, al contrari, és un intent per posar en pràctica allò que diu la recerca internacional i els decrets educatius. No és un invent, és normatiu. Deixem de dir-li innovació? Tan és…

Desitjo enormement que el betacamp segueixi el seu camí. Tant com que sorgeixin altres iniciatives que comparteixin el seu fons (em consta que així serà), per això escric aquestes línies, perquè em sembla important distingir fons i forma. No sigui que acabem reduint la categoria (el fons) a anècdota (la forma).

Llarga vida al betacamp.

Crèdits: de la Imatge: Espen Kluge. Gràcies a @srdelafu per la lectura crítica.

Els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost tornaré a estar a Montpol per trobar-me a un grup de persones amb les que comparteixo l’entusiasme per l’educació. Estic parlant de la segona edició del #betacamp, amb petits canvis (més aforament, més espais de treball, més treball en nodes…) però la mateixa essència.

Vista l’experiència de la passada edició, en aquesta ocasió no proposaré cap node i em dedicaré a ajudar en tasques organitzatives.

Demà 6 de març s’obre el termini d’inscripció. Reserva la teva plaça abans no sigui massa tard!

assemblea_04

Per si interessa a alguna de les persones que visiteu el meu bloc, faig còpia aquí del missatge de difusió del curs superior universitari que posarem en marxa el febrer de 2016.

La Facultat de Matemàtiques de la UB ofereix el curs superior universitari Recursos i activitats d’experimentació en educació matemàtica a secundària (2015-2016). Els objectius del curs són:

  • Analitzar el paper dels recursos manipulatius i TAC en l’ensenyament de les matemàtiques a l’educació secundària
  • Conèixer i seleccionar els recursos manipulatius i TAC adequats per tal de millorar els processos d’ensenyament-aprenentatge i la seva ubicació dintre de la programació d’aula

El curs està destinat a professorat de secundària (també es preveu la possibilitat d’admetre alumnes que no siguin titulats universitaris i que optaran a l’obtenció d’un títol d’extensió universitària)

Consta de 10 sessions de 3 hores que es duran a terme en dimarts de 17:00 a 20:00 h entre el 9 de febrer i el 12 d’abril del 2016 a la Facultat de Matemàtiques de la UB (una de les sessions es durà terme al Museu de Matemàtiques de Catalunya)

Professorat implicat: Anton Aubanell, Antoni Benseny, Sergi del Moral, Raül Fernández, Jordi Font, Albert Herrero, Joan Jareño, Lluís Mora i Sergi Muria

Més informació i preinscripció (del 30/11/2015 al 15/01/2016).


Els darrers dies d’agost vaig participar al #betacamp, i aquestes línies són per intentar posar en net les meves sensacions, són, d’alguna manera, un intent de sintetitzar el meu aprenentatge, de vegades d’això en diem “avaluació”.

En arribar a casa de Montpol vaig tuitejar que “necessitava uns dies per digerir el #betacamp”. Després em vaig adonar que el tuit era més un auto-advertiment que no pas una necessitat, donat que m’hagués agradat publicar alguna cosa abans, sobretot a mesura que sorgien opinions d’altres betacampistes com l’Abraham de la Fuente o en Ramón Paraíso, però per una altra banda el meu cap em deia que esperés, que respectés una de les regles d’or del meu blog: no publicar res sota els efectes de l’eufòria o l’enuig. I sobra dir que llavors patia una crisi d’eufòria profunda. Passats uns dies puc dir amb serenor que formar part de l’equip de beneits i beneites que vam decidir obrir aquest meló ha estat i és un vertader plaer, i no exagero si dic que el #betacamp ha estat una de les experiències professionals més gratificants que he viscut fins ara. Em faig meves les paraules de la Beatriz Briones “per a mi @betacamp_edu no és només una anècdota especial sinó un punt de partida”.

Crec que el missatge més potent que destil·la del #betacamp és que vam demostrar-nos a nosaltres mateixes, les persones participants, que una altra manera d’ensenyar (i d’aprendre) és possible. En paraules de l’Abraham de la Fuente “lo que hemos vivido estos días, suena a cambio, suena a ilusión, suena a que las personas podemos funcionar de otra manera”. I tant que sí Abraham, sí se puede.

Fa poc temps que transito pel món educatiu, però ja fa dies que tinc la sensació de que en educació està tot dit. Se sap que cal transformar uns sistemes majoritàriament centrats en l’ensenyament de continguts, a enfocaments centrats en l’aprenentatge i en el desenvolupament de competències per a la vida (autonomia, iniciativa, capacitat crítica, treball en equip, comunicació…). Se sap què hem de fer, però no com. Què dimonis vols dir centrar-se en l’aprenentatge? O millor dit, com centrar-se en l’aprenentatge immers en un sistema educatiu i social sovint tan preocupat per les notes, la disciplina i la burocràcia?

M’incloc en aquest “no saber què fer”, i no trobar maneres de descentrar la meva pràctica em genera certa frustració, i també ratxes intermitents de mala baba cap a gurus que es dediquen a senyalar-nos (només) què fem malament. És més senzill dir que “les escoles maten la creativitat” que lluitar cada dia per fer-la ressorgir de les seves cendres.

El #betacamp sorgeix en aquest context, però sense cap propòsit grandil·loqüent, per mi, és tan sols la resposta a una necessitat compartida per transeünts de l’educació, la de buscar nous camins per posar cara a aquest “no saber què fer”. El #betacamp és un intent per experimentar noves formes de creixement professional (aprenentatge!) coherents amb les competències que volem contribuir a desenvolupar en els nostres alumnes. Existeixen formes de desenvolupament professional centrades en l’aprenentatge dels docents? Signifiqui això el que signifiqui.

El #betacamp és un experiment, però no un invent. Resulta que hi ha trobades fora de l’àmbit de l’educació que pel que fa a l’estructura i les dinàmiques de participació semblen més centrades en l’aprenentatge del que ho estan la majoria dins de l’àmbit educatiu. En aquestes últimes sol imperar un model de relació expert-aprenent que inevitablement condiciona l’aprenentatge. El nom “betacamp” és un tribut a aquests tipus de trobades, les BarCamps, i les característiques del #betacamp són la nostra interpretació en clau educativa.

Així doncs, el #betacamp és una trobada de 4 dies estructurada a partir de les propostes de treball (nodes) de les persones participants, propostes centrades en l’acció (no en el discurs), que busquen resoldre un problema compartit. No hi ha un programa previ (no hi ha un “temari”), ningú decideix de què anirà, o millor dit, ho decideix tothom. La trobada està doncs centrada en els interessos i les inquietuds de les persones participants, cosa que rarament passa a les nostres aules.

Em va encantar llegir a la crònica de la Carla i el Rai (node cuina i gestors de Montpol) que “estem a l’expectativa de què serà ben bé el #betacamp i la sensació és que ni el mateix grup motor sap amb exactitud què passarà en els següents 3 dies.” Exacte! No ho sabíem, i si em permeteu la provocació, ni volíem saber-ho (amb anterioritat al #betacamp, es clar), :).

Així doncs, la gent assisteix a títol individual o en grup, a desenvolupar idees o projectes propis aprofitant la possibilitat de col·laborar amb altres persones. La gent ve a fer, no a dir, donat que les propostes de treball tenen per propòsit produir alguna cosa, sigui física o mental, i són tan flexibles com decideixin els seus progenitors. Cada dia es celebra una assemblea, on els nodes poden (si volen) explicar l’estat de la seva proposta o demanar col·laboració. Succeeixen altres coses, però el treball en nodes i l’assemblea són essencials.

Un altre tret singular és que el #betacamp proposa un model de relació horitzontal, que fuig deliberadament de dinàmiques de participació on imperen relacions expert/aprenent, orador/oient, conferenciant/espectador… al #betacamp no hi ha uns que ensenyen i uns que aprenen, sinó que tothom aprèn. Aquesta dinàmica de participació promou la col·laboració i l’aprenentatge entre iguals, cosa que rarament passa a les nostres aules.

“Todos somos muy ignorantes. Lo que ocurre
es que no todos ignoramos las mismas cosas”
Albert Einstein

Aquesta horitzontalitat, afecta a totes i cada una de les decisions que s’han de prendre durant el transcurs del #betacamp, entesa la dinàmica de participació, tothom és lliure de fer noves propostes, que han de passar per l’assemblea, tothom és convidat a millorar el que sigui i ser l’artífex d’aquesta millora. Cosa que em fa pensar en la Eugenia, participant autopropulsada (des de Madrid) que va fer una feina increïble al node de comunicació, juntament amb l’Imma, el Julio i l’Isaac. Em va escriure dient que “habéis generado un espacio realmente abierto donde se sentía que “hi havia lloc” para proponer y aportar. No es fácil dejar que la idea crezca por sí misma y evolucione a su antojo cuando ha salido de la cabeza de uno.” I jo, amb la #pelldegallina, li vaig respondre que: (1) la idea és copiada o adaptada i (2) més enllà de si és fàcil o difícil, no hem deixat que la idea creixi per si mateixa perquè l’equip impulsor siguem bones persones, sinó perquè cedir el protagonisme a totes les persones participants és un objectiu en si mateix, és un missatge, possiblement EL missatge. Aquesta és la relació pedagògica que vull proposar als meus alumnes, una en la que “hi hagi lloc” per proposar, que els cedeixi tanta responsabilitat com sigui possible, cosa que rarament passa a les nostres aules.

En Marshal McLuhan deia “el mitjà és el missatge”, és a dir, com donem el missatge sovint és tant o més important que el propi missatge, i com donem el missatge es diu #betacamp. En paraules d’en Boris Mir “la forma del #betacamp és el contingut d’aprenentatge. El nucli no són els nodes, és l’estructura”.

Precisament aquest és per mi el que fa més valuós el #betacamp, amb les seves incomptables i necessàries imperfeccions, m’ha servit d’exemple per descobrir in situ com es pot generar un espai transformador, centrat en l’acció (#learningbydoing en diuen alguns), sent nosaltres els aprenents de les metodologies que volem replicar als nostres centres, i vivint i veient en primera persona què succeeix quan es crea un ambient en que tothom aprèn i tothom ensenya. Parafrasejant a la Carla, quan aconseguim “allò que tant ens agrada; un ambient de cooperació mútua, tothom predisposat a donar un cop de mà en el que faci falta”. En aquest context, paraules com “avaluació”, prenen un sentit diferent.

El #betacamp ha estat un experiment meravellós, sobretot per les reaccions del seu equip impulsor, que ara ja som totes i cada una de les persones que vam estar els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost a Montpol.


L’Isaac tuitejava aquesta cita d’en Marcel Proust que per mi sintetitza totes aquestes idees.

“El verdadero viaje de descubrimiento no consiste
en buscar nuevos paisajes, sino en mirar con ojos nuevos.”
Marcel Proust

Efectivament, el #betacamp ens ha servit a alguns i algunes per mirar-nos el paisatge educatiu amb “ulls nous”, i a d’altres per renovar les il·lusions. Torno del #betacamp amb més preguntes que respostes, i una de grossa és la del mateix Isaac: com portar la dinàmica del #betacamp a l’aula? Tinc algunes idees, però jo també segueixo buscant respostes.

En clau d’aula, tots i totes tenim cert marge de maniobra per “betacampejar” l’aula: relaxar el pes dels continguts i de l’avaluació quantitativa, cedir responsabilitat als alumnes, proposar activitats flexibles, treball en equip, integrar continguts, produir coses físiques o mentals, sortir de l’aula al món real o fer entrar el món real a l’aula…

En clau de centre, hi ha escoles i instituts públics (i privats) que ja estan fent apostes decidides. Segueixo de prop el 4cantons i Les Vinyes (el centre on treball actualment), o d’altres de la xarxa de centres innovadors de l’ICE de la UAB. Tanmateix, per la meva experiència a Les Vinyes, crec que calen mesures estructurals que, més enllà d’orientacions i documents, facilitin que els centres puguin desenvolupar els seus projectes educatius. No és un camí fàcil, ni curt, però ara, en cas de desesperació, podem recorre als #betacampcomprimidos d’en Ramon Paraiso.

Sigui com sigui, ara toca tornar a les nostres realitats, mirar al ulls als nostres alumnes i seguir lluitant per l’educació que desitgem.

Betacamp is gone, però tornarà.

El título del post habla por sí solo. Listo cosas que estoy desaprendiendo para enseñar mejor. La lista no pretende en absoluto ser completa o representativa de nada más allá de sensaciones y reflexiones fruto de mi propia experiencia en el aula. He intentado ceñirme a cosas relacionadas con mi asignatura, Matemáticas.

Así pues, trato de desaprender…

  1. Que se aprende matemáticas con un papel y un lápiz.
  2. Que se aprenden más matemáticas trabajando solo.
  3. Que la asignatura de Matemáticas es más importante que otras.
  4. Que en la asignatura de Matemáticas se resuelven problemas que no tienen aplicación fuera de la escuela.
  5. Que la motivación está vinculada sólo al contexto, a la realidad o a la utilidad. Está más vinculada a la comprensión y al significado, cosa que no está reñida con la abstracción.
  6. Que los conceptos o la sistematización son punto de partida del aprendizaje. Lo son los problemas que resuelven esos conceptos o procedimientos.
  7. Que el aprendizaje a partir de la experimentación es más lento que un enfoque tradicional. No sólo no es más lento, sino que es más profundo.
  8. Que hay quien tiene facilidad con las Matemàticas y quien no la tiene.
  9. Que el uso de materiales está reñido con el rigor o la formalización.
  10. Que saber matemáticas es sacar buenas notas en la pruebas de competencias básicas o en la selectividad.
  11. Que el acierto debe ser aplaudido y el error obviado. Más bien al contrario, el error debe ser tan o más aplaudido que el acierto.
  12. Que siempre casi siempre la mejor respuesta a una pregunta es otra pregunta.
  13. Que ni la mecanización es el demonio ni la “problematización”, el uso de materiales o la experimentación el cielo. Conviene buscar un equilibrio entre sistematización, problemas de aplicación, actividades abiertas, experimentación…
  14. Que la cantidad o la velocidad es más importante que la profundidad.
  15. Que mis alumnos no tienen porqué aprender todas las formas que yo aprendí, o no de la misma manera.

Esta lista está relacionado con el post 15 cosas a desaprender.