Plorar importa

Miro a la meva dreta i veig a la Merche, companya d’equip docent, que plora en silenci. Dues noies li pregunten en veu baixa al Pere perquè plora, un altre company. S’ha emocionat, els respon amb afecte, també en veu baixa. Contemplo l’escena i no puc més, a mi també se m’escapen les llàgrimes, i sense pensar me les eixugo dissimuladament.

És el darrer dia de projecte, estem davant les famílies, els seus fills i filles demostren què han estat capaços de fer durant dues intenses setmanes d’esforç, d’encerts i desencerts, i em resulta tan difícil d’explicar perquè s’emociona com fàcil de comprendre.

Els meus pares em van dir que plorar era bo, que les emocions no s’han d’amagar, però poques vegades els he vist plorar, per això vaig aprendre que les llàgrimes s’han d’eixugar, que plorar és una derrota, que no plorar és resistir. La paraula inspira, el fet educa.

Les llàgrimes no són garantia de res, però en aquest cas, crec, són conseqüència d’un propòsit compartit. Per això, de vegades, quan tot això de la transformació educativa és un pitote del que sembla impossible treure’n l’aigua clara em dic a mi mateix que la cosa no és tan difícil. Es tracta de posar als joves a fer coses rellevants, donar-los suport i recursos per fer-les tan bé com puguin, i acompanyar-los curosament perquè les vulguin fer cada cop millor.

En educació vivim una contradicció manifesta entre el que diem i el que fem. El pati està ple d’orientacions i experts que no paren de narrar una cultura de l’aprenentatge centrada en l’acció (sic), i alerta que això ja ho deia Dewey al 1916 (sic). Necessitem coherència, necessitem models. Jo no només ho necessito, sinó que ho desitjo, per això, en les llàgrimes de la Merche hi llegeixo un preciós acte de coherència pedagògica més rellevant del que podria semblar.

Plorar importa. Gràcies Merche. Gràcies pares.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *