Notes per a la conversa amb Héctor Ruiz amb motiu de la jornada “Evidències per a la pràctica docent: sobre què i per a què?” organitzada per la Fundació Bofill el 10 de novembre de 2020.

A peu d’aula i de carrer

Visc a peu d’aula, i sempre m’acompanya certa sensació de “germà petit” en front a l’autoritat de la recerca. El nostre rigor és imperfecte, per imperatiu real, estem més a prop del subjecte principal de tota aquesta moguda: els nens i nenes. Avisats esteu, doncs, de que tot diré són tan sols reflexions d’un humil professor a peu d’aula. 

Em fa il·lusió participar, perquè em sembla que hi ha coses que cal visibilitzar més clarament. Mireu, en les converses de mercat, a peu de carrer, només hi ha dos tipus d’escoles: (1) les del “nivell educatiu i el mamporrazo” i (2) les de la “felicitat i l’aprenentatge espontani”. Em sembla que la “moguda de les evidències” ha d’ajudar a matisar aquesta absurda classificació. De fet, és curiós que el discurs de les evidències sembla més proper a les escoles del “nivell i el mamporrazo”, potser perquè tenen la paella de la qualificació/certificació pel mànec i per moments sembla que no hagin de justificar-se. Per això em fa especial il·lusió participar en aquest webinar, per contribuir a matisar el discurs i per visibilitzar que sovint les escoles que mal s’etiqueten com a “felicianes” són, en realitat, aproximacions a l’aprenentatge que incorporen coneixement sobre com s’aprèn i com s’hauria d’ensenyar.

Evidències, coneixement rigorós per orientar pràctiques… què pensa o sent un profe quan sent a parlar d’aquest tema?

Doncs, no ho sé! Potser em resulta més fàcil començar pel que penso jo. Penso que el rigor i la fonamentació hauria de ser una preocupació amable i quotidiana de la nostra pràctica. Tot i que perquè sigui amable calen algunes condicions de contorn que, de moment, són una entelèquia. 

Però tornant a la pregunta… un company o una companya podria pensar coses molt diverses, contràries en molts casos, aquest podria ser un conjunt de pensaments… 

• podria pensar que per fi les evidències ens aportaran llum a certes preguntes en les que portem instal·lats massa temps
• podria pensar que són un instrument per ajudar-nos a destriar el gra de la palla
• podria pensar que és l’enèsima venta de fum educativa “dels de dalt”
• podria pensar que si hi ha tantes evidències sobre com s’aprèn i com s’hauria d’ensenyar com és que tenen tan poc impacte a les escoles
• podria “bloquejar-se” i deixar de pensar, mantenir-se a l’espera de que les evidències siguin més evidents
• podria pensar que la necessitat fa l’evidència i que potser les necessitats no sempre estan al servei de qui aprèn
• podria pensar també que són unes pràctiques, i no altres, les que més necessitem de la legitimació de la recerca, potser la recerca també hauria de deslegitimar pràctiques arreladíssimes als centres

I dita aquesta menestra de pensaments, em sembla que en el panorama educatiu tenim una mica de confusió entre evidències, recerca, tradició, innovació, modes o, el que anomeno, curanderisme educatiu. Però se surt de la pregunta i potser tenim ocasió de parlar-ne durant la conversa… 

Modes i curanderisme educatiu, la cerca del rigor i la fonamentació

Les modes, modes són, i en educació, digueu-me tradicional, no hi veig el guany. Entenc i subscric les crítiques dels “defensors de l’educació basada en evidències” sobre el pes de les modes, però em pregunto quin és el seu pes real? Quin impacte tenen en termes absoluts? No sé si els donem una importància que no tenen, i que, de retruc, les legitima. 

Em pregunto també quin és el pes, en canvi, de l’etern bucle teoria-problema-examen?  O de les relacions pedagògiques coercitives? I no confondre l’absència de coerció amb l’absència d’autoritat i compliment de normes de convivència.

Jo sé que a l’Hector, que té un background de recerca molt potent, li preocupa molt la presència de les pseudociències a l’escola, i no se’m malinterpreti, a mi també em preocupa, i no només dins de l’escola, però si parlem de prioritats, en termes de rigor, em preocupa més el “curanderisme” educatiu, perquè té molt més d’impacte real. 

Copio un seguit de frases a la pissarra, tu les copies a la teva llibreta, que ha de ser de fulls blancs sense pauta o amb pauta, segons bufi el vent, a casa mires d’estudiar-t’ho com puguis (aquesta part és cosa seva), potser copiant-ho unes quantes vegades més… I a la pregunta, disculpa, així s’aprèn? O millor dit, així què s’aprèn? La resposta és “això s’ha fet així sempre i no s’ha mort ningú”. No sé si aquest és l’estàndard de rigor o de fonamentació que desitgem per a la nostra praxis. Li vaig sentir definir aquestes pràctiques a l’Eduard Vallory com a curanderisme educatiu, i realment em sembla una manera d’anomenar-ho tan demoledora com acurada.

Cada dia estan passant coses a l’escola que no són pseudociència però que no tenen cap fonament, ni científic, ni pedagògic. Són pràctiques legitimades per la tradició, i vull aclarir que no hi ha res de dolent en la tradició. “Lo viejo que preserva su validez [..] continúa siendo nuevo” deia Paulo Freire, el que passa és que una part no petita de “lo viejo” ha perdut la seva validesa. I això no és una opinió, és rigor, és una evidència científica.

La recerca educativa pot fer molt en aquest sentit, i a mi, personalment, em sembla estratègicament més profitós actuar sobre el curanderisme educatiu, perquè té més impacte, i perquè actuar de manera rigorosa i fonamentada és també, de retruc, una manera de desacreditar modes i pseudociències.

La innovació sense recerca és arriscada? La recerca no dóna respostes a tot; què han de fer els docents mentrestant?

Innovar té a veure amb explorar, amb obrir nous camins, en trobar noves solucions, així doncs innovar per definició implica assumir un risc, i no hi ha res de dolent en això. El risc controlat és imprescindible en una persona-família-escola-societat que aprèn, però sense control, el risc és imprudència. 

La innovació sense recerca és arriscada? No sé si aquesta pregunta és una mica “trampa”. Pot haver innovació sense recerca? Jo diria que sí. La recerca és innovadora? Jo diria que no té perquè. No sé… potser només és un problema de llenguatge. Entenem que la recerca és allò que fan les universitats i els centres de recerca? Potser reescriuria la pregunta i diria que la innovació sense rigor és arriscada. Tanmateix, el que em sembla més arriscat és la innovació sense propòsit. O sense un propòsit transparent, ja que la recerca no és neutra.

Deies Núria, que la recerca no dóna respostes a tot, i m’agradaria afegir un matís. La recerca no dóna respostes a tot, ni les pot donar. De fet, i això em preocupa una mica, aquesta “falera per les evidències” a vegades em sembla l’enèsima “excusa” per “seguir esperant”. Ha de decidir la recerca què entenem per aprendre? O quins són els objectius d’aprenentatge? O quina és la funció de l’escola? Jo crec que no, donat que la definició d’aprendre està vinculada al propòsit de l’educació, és una construcció social, cultural i, per suposat, política. La recerca ajuda a mesurar aspectes concrets, a donar elements per a la reflexió i el contrast, però em sembla també que hi ha cert reduccionisme, i també perquè no dir-ho, certa irresponsabilitat, en atorgar a la recerca i la ciència una autoritat que no li pertoca. 

Jo solc dir la ciència és la meva religió, però és només una metàfora. I com a metàfora, té les seves limitacions. La ciència, com a actitud vital, com a cerca constant d’arguments, d’autoqüestionament. Però si som francs, la ciència no pot fer el paper de la religió, ni l’ha de fer, la ciència no ens resoldrà les desigualtats educatives, ni ens farà una societat feminista, ni menys racista. Sense restar vàlua a la ciència, que és molta, de vegades crec que no només esperem que la recerca ens doni totes les respostes, sinó també que ens digui quines són les preguntes, i això és molt perillós, perquè ens redueix a l’absurd. 

Tornant a la pregunta… i què hem de fer els docents mentrestant? Jo diria que persistir i seguir avançant, per favor, les evidències de que això no funciona ja són prou evidents. Les evidències de la recerca s’alimenten de les evidències de l’experiència, i viceversa, i tenim camp per córrer, i molts topalls no són per falta d’evidències, sinó per falta de lideratge, de voluntat política o de, perquè no dir-ho, de consciència social de la importància de l’educació.

Hi ha molta crítica cap als professionals educatius, perquè és fàcil fer-ho, però val la pena que ens analitzem com a societat. En una societat on  l’escola importa poc la crítica als docents és un esport nacional. Tothom desitja les nostres vacances però falten docents. Alguna cosa no quadra! Ningú no acceptaria que li extraguéssin una dent com es feia fa 20 anys, però no ens mobilitzem perquè els nois i noies aprenguin com fa 20 anys. Alguna cosa no quadra!

Ràtios, recursos materials i econòmics ridículs, no hi ha mobiliari, ni piques, ni diners per comprar materials que haurien de ser bàsics… Quantes evidències necessitem? 

La pandèmia està sent terrible, a mi m’ha servit per adonar-me que l’escola importa ben poc, i que canviar-la no depèn dels professionals, sinó de la ciutadania.

Què hem de fer els docents mentrestant? El meu posicionament: sentir orgull del que estem fent, i seguir legitimant la transformació fent-la possible quan encara no és possible.

Quines són les preguntes que hauria de respondre la recerca? 

S’han fet moltes coses interessants en recerca, i el millor està per venir, però crec que és important que es repensi la transferència entre recerca i escola (i universitat, es clar). En termes d’educació real, la que gasten els nens i nenes cada dia, em pregunto on són les respostes a les preguntes que la recerca educativa ha abordat en els darrers 20 anys?

No és pas una crítica a la recerca, eh? En tot cas un pregària a tots els agents implicats, donat que tot són cares de la mateixa moneda. Per exemple, en avaluació s’han fet avenços molt clars. Ja sabem que la quantificació empobreix el pensament, crear interès per reptes fàcils… Com a docent em genera una mica de desànim fer més preguntes mentre les respostes siguin paper mullat. Òbviament, tot això se surt de l’àmbit de la recerca també.

I quines preguntes? Avui tenim una bona mostra a totes les sales interessantíssimes que teniu preparades. Per altra banda, les preguntes estan en funció del propòsit. I en aquest sentit, sí que tinc algunes preguntes:

• Quins mètodes o estratègies contribueixen a que els nois i noies condueixin el seu aprenentatge? Quins són més efectius?
• Com podem avaluar les competències transversals relacionades amb l’aprendre a aprendre, l’autonomia i la iniciativa, la responsabilitat o la cooperació?
• Quins models organitzatius faciliten projectes educatius que fomentin el treball cooperatiu entre docents i estiguin més centrats en quin aprèn (enlloc de qui ensenya)?
• Quin impacte té la recerca en la transformació dels sistemes educatius?
• Com podem fer més efectiva la transferència de la recerca a les aules?
• Com desenvolupar les competències docents de manera efectiva dins els sistemes educatius?

Sobre l’eficàcia de mètodes, estudis qualitatius… al lloro no confondre mètodes i propòsit. Per exemple, quan avaluem l’eficàcia de l’ABP per millorar els resultats acadèmics no estem comparant una poma amb una pera? L’ABP és metodologia, sí, però sobretot, és canvi de propòsit, per tant, els indicadors no haurien de ser només aquests. No havíem quedat que aprendre no només era això? En efecte, no compartim el propòsit. Resulta però sorprenent que tot i comparar una poma amb una pera, els estudis afirmen que la poma és millor pera que la pròpia pera. Cosa que diu ben poc a favor de les peres.

La ciència també ajuda de manera indirecta, tot el que anem aprenent sobre com funciona el cervell, té conseqüències en termes d’aprenentatge. La neurociència està aportant i està molt bé l’interès que genera.

Té sentit que els docents intentem generar evidències de l’efectivitat d’allò que implementem? Quina col·laboració necessita d’altres experts?

Clar que té sentit! 🙂

Profe també que genera les seves pròpies preguntes. Construcció de coneixement compartit, aprenentatge entre iguals, a tots els nivells.

De fet, aquesta construcció d’evidències no és accessòria, és la clau de volta! En certa manera, això és el que faig cada dia a l’aula, entem enfocats en fer quelcom bé, en fer-ho maco, en fer-ho profund, en aconseguir que funcioni, que doni resposta a un servei, en fer que resolgui un problema, que emocioni, que… i ens passem l’estona discutint que vol dir fer-ho bé, i com podríem fer-ho millor, i pensem criteris de realització i de qualitat, i això ens porta a parlar inevitablement de com ens relacionem i… 

Si ens ho mirem així, jo estic tot el dia generant evidències a l’aula, amb els nens i nenes, i per suposat, intento fer el mateix en la resta d’aspectes del meu dia a dia professional.

Quina col·laboració necessita amb experts? Volem dir amb la recerca? No voldria ofendre a ningú, però al meu centre tenen les portes obertes i en 10 anys hi han entrat uno o ninguno. La recerca té les seves regles de joc, i malauradament no hi ha gaire intersecció amb l’escola.

Com se suposa que ho ha de fer, un docent, per poder estar informat d’allò que ens diu la recerca?  

Gran pregunta!

La resposta curta és: NO HO POT FER. Un metge o una metgessa té un terç de la seva jornada per a formació continuada. Un terç! Us imagineu això en educació? Sí, jo tampoc! 🙂 En medicina les metodologies milloren (és a dir, la gent es cura més i millor) perquè els i les metges són super bones persones que dediquen hores fora de la seva jornada? Els i les metges atenen als pacients amb els seus ordinadors personals? No, els metges no, però els docents sí. El sistema sanitari millora perquè, a pesar de les seves mancances, el disseny del que és un “metge” inclou l’aprenentatge al llarg de la carrera professional com un requisit indispensable. Un/a metge que no aprèn és un mal metge. En definitiva, el disseny de “docent” hauria de canviar. 

Mentrestant, en educació estem en un altre rotllo… a l’abril, per posar un exemple, per acord de tots els partits polítics i de tots els sindicats d’educació, es va aprovar reduir les hores de permanència en centre de 28 a 24 hores, és a dir, menys hores de coordinació en centre.

Però, sinó ho pot fer ho ha de fer? Doncs… la meva resposta és que sí, que ho ha d’intentar. Vaja, jo li recomano que ho intenti, jo ho intento cada dia, però no perquè sigui un “heroi” sinó per egoisme, es parla molt d’innovació, però us confesso que si intento fer les coses diferent a com les vaig rebre és per supervivència, crec que ja hauria canviat de professió si no hagués trobat camins d’aprenentatge més coherents entre discurs i pràctica. O pitjor encara, m’hagués convertit en un professor gris els alumnes dels qual “ni escolten, ni callen”, ni s’interessen per res.

Tornant a la pregunta… i què hem de fer els docents mentrestant? Jo diria que persistir i seguir avançant, per favor, les evidències de que això no funciona ja són prou evidents. Les evidències de la recerca s’alimenten de les evidències de l’experiència, i viceversa, i tenim camp per córrer, i molts topalls no són per falta d’evidències, sinó per falta de lideratge, de voluntat política o de, perquè no dir-ho, de consciència social de la importància de l’educació.

Hi ha molta crítica cap als professionals educatius, perquè és fàcil fer-ho, però val la pena que ens analitzem com a societat. En una societat on l’escola importa poc la crítica als docents és esport nacional. Tothom desitja les nostres vacances però falten docents a les escoles. Alguna cosa no quadra! Ningú no acceptaria que li extraguéssin un queixal com es feia fa 20 anys, però no ens mobilitzem perquè els nois i noies aprenguin com fa 20 anys. Alguna cosa no quadra!

Ràtios, recursos materials i econòmics ridículs, no hi ha mobiliari, ni piques, ni diners per comprar materials que haurien de ser bàsics… Quantes evidències necessitem? La pandèmia està sent terrible, a mi m’ha servit per adonar-me que l’escola ens importa poc, i que canviar-la no depèn dels professionals, sinó de la ciutadania.

Què han de fer els docents mentrestant? El meu posicionament: sentir orgull del que estem fent, i seguir legitimant la transformació fent-la possible quan encara no és possible.