Kit de supervivència per dialogar a l’aula

No és trivial mantenir un bon diàleg de grup, no ho és per a mi i els meus alumnes. Quan comuniquem posem en joc infinitud de factors, com som, què sabem, què sentim, qui som dins el grup… La capacitat per conversar no ve donada, i ho dic perquè de vegades assumeixo que és un equipament de sèrie, quan en realitat expressar-se correctament és un repte majúscul, perpetu, i més encara fer-ho en grup.

D’altra banda, poder mantenir bons diàlegs de grup és tan difícil com necessari, a la meva aula procuro que sigui tan o més important que qualsevol contingut matemàtic. De fet, és un objectiu clau dins de les pròpies Matemàtiques, una de les quatre dimensions competencials de l’àmbit matemàtic és Comunicació i representació, on dues competències en fan referència explícita:

C10-CP. Expressar idees amb claredat i precisió i comprendre les dels altres.*

C11-CP. Emprar la comunicació i el treball col·laboratiu per compartir i construir coneixement.*

Tres dels meus (ambiciosos) propòsits pel 2014  tenen relació amb el diàleg a l’aula, el #1 Parlar menys i escoltar més, el  #3 Vetllar per un ambient de treball que convidi a equivocar-se, i el #12 Incrementar la participació activa dels alumnes en els processos que succeeixen dins i fora de l’aula. És un tema que crec que és cabdal, si a l’aula es pot dialogar, tot és possible.

“Qualsevol activitat d’ensenyament-aprenentatge és un acte de comunicació.”

Anton Aubanell

Així doncs, com aconseguir bons diàlegs a l’aula? Gran pregunta! No tinc resposta. Ni crec que existeixi LA resposta. Tan mateix, fa uns dies vaig topar amb un article d’en Xavier Vilella a la revista noubiaix  de la FEEMCAT i de la SCM en el que parla d’establir, de comú acord amb l’alumnat, les condicions que permetin un debat que porti a construir col·lectivament coneixement matemàtic. Les transcric literalment.

Condicions per construir col·lectivament coneixement matemàtic (X. Vilella)

  • A classe de matemàtiques només parla una persona, sigui el professor o sigui un alumne. Quan una persona parla, les altres escoltem.
  • Si qualsevol de nosaltres vol dir alguna cosa (perquè no està d’acord amb qui ha parlat, perquè vol demanar un aclariment, perquè vol ampliar el que s’ha dit…), aixeca la mà i espera que se li concedeixi la paraula.
  • Quan escoltem una persona que parla, reflexionem sobre allò que diu: no estem esperant que acabi per a dir-hi la nostra, sinó que intentem esbrinar si el que s’ha dit fa innecessària la nostra intervenció, o bé podem lligar el que volem dir amb el que ha plantejat qui ens ha precedit o contradir algun dels arguments escoltats.
  • Quan una persona surt a la pissarra i exposa allò que pensa escrivint, operant, argumentant davant de tota la classe, deixarem que acabi d’exposar la seva opinió i, si no hi estem d’acord, aixecarem la mà: serà l’alumne que ha sortit qui donarà la paraula a un company, escoltarà el que li ha de dir i hi mostrarà el seu acord o el seu desacord. Llavors podrà donar la paraula a un altre company.
  • En el moment que s’arribi a un acord, s’acabarà el debat.

El mateix Xavier suggereix que s’ha d’intentar negociar les condicions amb els alumnes, estratègia amb la que estic totalment d’acord.

Aquestes 5 condicions formen una base, en sentit matemàtic, no en sobra cap i traient alguna perdríem generalitat. Tan mateix, els meus alumnes (de 1r d’ESO) no poden partir d’aquí, és massa subtil. Enguany hem pactat un primer estadi d’aquestes regles de joc, una mena de kit de supervivència amb el mínim indispensable. Perd generalitat però guanya eficàcia a curt termini, o això espero.

Kit de supervivència per dialogar a l’aula

  • Només parla una persona a classe.
  • Quan un parla, la resta l’escoltem.
  • Si algú vol parlar, demana torn i espera.

Òbviament, definir i compartir unes regles de joc no solucionen el problema, però creen condicions per què la solució sigui possible. L’objectiu és estar cada dia una mica més a prop.

*Adaptació personal del text original.

 

26/3/14. Comentari destacat de @srdelafu

“Per cert, obligar a que SEMPRE es demani torn, de vegades trenca la dinàmica. Jo el punt 3 el deixaria només per quan sigui necessari.”

Estic molt d’acord! Demanar SEMPRE torn de paraula pot resultar forçat, pot dissuadir un comentari espontani, encertat, necessari… però alhora aquests comentaris són els que poden convertir el diàleg en un simple cúmul d’opinions. Segurament ser flexible i alhora sensibilitzar sobre la fragilitat del punt tres pot ser una bona estratègia. Crec que és un bon senyal, el millor diàleg és aquell en que no calen regles!

 

9 comentaris

Respon a ielesvinyes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *