Aquestes línies complementen (o anul·len!) l’article amb títol Qui no vol aprendre matemàtiques després de construir la seva pròpia màquina de Rube Goldberg?

Descobreixo que no anava errat i que no he descobert la sopa d’all. Les màquines de Rube Goldberg tenen un potencial educatiu enorme, i prou que ho saben els nord-americans des del 1987, any en que van celebrar la primera edició del Rube Goldberg machine contest.

Es tracta d’un concurs obert i d’àmbit nacional en que alumnes de totes les edats, individualment o per equips, poden presentar la seva pròpia màquina de Rube Goldberg. Aquestes han de complir certes especificacions i han de resoldre una tasca concreta que varia cada any i que, respectant la filosofia del propi Rube Goldberg, és meravellosament absurda. En l’edició d’enguany l’objectiu és regar una planta.

Una de les construccions premiades l’any 2010:

Al Japó la mateixa idea dóna lloc a un programa de televisió educatiu (sic) anomenat Pitagora Suitchi que promou “maneres de pensar” en nens i nenes.

Altres màquines de Rube Goldberg:


Gràcies Boris.

Dimecres 6 de juliol de 2011, mentre passejava per l’exposició Noches Eléctricas al Centro de Arte y Creación Industrial de Gijón acompanyat del meu amic i mestre Anton Aubanell, vam quedar captivats pel vídeo Der Lauf der Dinge (que es podria traduir per La manera en que les coses passen). Es va enregistrar el 1987 i l’he trobat a internet.

Probablement Der Lauf der Dinge no és altra cosa que una reinterpretació de les màquines de Rube Goldberg, protagonistes de les tires còmiques del dibuixant d’idèntic nom en que es resolia una tasca molt senzilla d’una manera molt complexa, en general com una reacció en cadena. A la imatge el Professor Butts i el tovalló automàtic.

5bd1fb3d6aebf16c4ffaa77283b821559695826c_m

Aquestes màquines de Rube Goldberg es van fer conegudes arreu del món, aquí a Espanya de la mà del professor Franz de Copenhague i els seus Inventos del TBO.

La versió espanyola de les tires còmiques d’en Rube Goldberg, el Profesor Franz de Copenhague i Los inventos del TBO.

Sigui com sigui, aquesta idea tan simpàticament simple, la perfecta concatenació d’esdeveniments premeditats ens va semblar a tots dos un escenari terriblement didàctic. Des d’un punt de vista exclusivament matemàtic (cosa realment difícil en aquest cas) resulta engrescador per parlar de moviments al pla i a l’espai: girs, simetries, translacions, … però l’exercici demana parlar de materials, de propietats físiques i químiques, de ritme, de creativitat, de …

Com li he sentit dir a l’Anton, sempre que ens submergim en el riu de les competències el corrent ens arrossega cap al territori de la transversalitat. Adolf Cortel deia que de vegades, quan més muscles mou un alumne per fer un aprenentatge, més fàcilment i millor el fa, i em fa l’efecte que devia referir-se a aprenentatges com el que es poden provocar amb activitats d’aquesta mena.

Dissenya, construeix, documenta i enregistra la teva pròpia màquina de Rube Goldberg.

Si tornés a ser nen m’agradaria que els meus professors em proposessin aquesta activitat. Com a professor, em donaré per satisfet de poder explorar en algun moment quants músculs mouen els meus alumnes mitjançant les seves màquines de Rube Goldberg. De moment, desitjo que aquest article animi algú a experimentar-ho (i fer el favor de tornar i explicar-ho).

A Gijón, en veure Der Lauf der Dinge la memòria em va dur a aquest magnífic anunci.

Com em va dir la meva bona companya Begonya Folch després d’ensenyar-li el vídeo, qui no vol conduir un cotxe Honda després de veure aquest anunci? I jo afegiria, qui no vol seguir aprenent matemàtiques després de construir la seva pròpia màquina de Rube Goldberg?

Fonts: Wikipedia, Vimeo i YouTube.

Basiliscus caminat sobre l'aigua.

El basiliscus camina com per art de màgia sobre la superfície d’un riu, corre de pressa sense enforsar-se adquirint un to burlesc, excel·lent, únic. Més enllà de les aparences, el pare i la mare feien el mateix quan eren marrecs, i tota la colla basilisca. De vells tots ells s’han preocupat de transemetre els moments clau d’aquest encestral procés d’aprenentatge. I vet aquí un basiliscus, i vet a quí un formador de formadors que aquest bucle és infinit.

Per saber on anem cal saber on estem, i d’on venim.

Resultaria del tot incomprensible que avui en dia se seguís apostant pel model magistral. Tothom qui avui es dedica a ensenyar no li cal aprendre que nassos és una classe magistral. De fet som un subgrup afortunat, la majoria de nosaltres hem tingut la sort de creuar-nos amb com a mínim un/a gran professor/a magistral que ens va demostrar que la professió de professor/a és quelcom que val la pena (sic). I aquí estem, o això m’agrada pensar.

El model magistral té avantatges, es clar que sí, a pesar d’aquest insà costum que tenim de bipolaritzar postures i que, en aquest cas, situa el professor magistral al pol amb càrrega negativa. Molt negativa, massa per ser justos. Alhora, es clar, que té inconvenients, sent el més mediàtic que l’ensenyament es produeix quasi-unidireccionalment, el docent desenvolupa un rol actiu (parla pels descosits) mentre que l’alumne actua com a receptor passiu (escolta pels descosits). I certament aquesta crítica, en el més magistral dels sentits, és irrefutable.

El model competencial pretén dotar l’ensenyament d’una certa bidireccionalitat, per això parlem de processos d’ensenyament i aprenentatge. Una bona interpretació d’aquest model cedeix protagonisme a l’alumne per tal d’incrementar la seva participació en el seu propi procés d’aprenentatge, promou enfocaments aplicats i contextualitzats, metodologies interactives, avaluacions formadores i una gestió de l’aula no centralitzada.

Entenc on som i d’on venim i començo a veure a on volem arribar, gràcies en part a aquesta formació. Em sorprèn però la contradicció entre el model didàctic dels que varen ser els meus professors i el meu model, ara que jo sóc professor. D’una banda, aquesta sorpresa em motiva, hi ha molta feina per fer. De l’altra, crec no hem de renunciar als avenços aconseguits, personalment no em predisposa a fer l’esforç que tot canvi requereix.

Els nostres amics basiliscus comparteixen models didàctics tot adaptant-se a les noves i últimes necessitats d’un medi en constant evolució. Per què no actuem de la mateixa manera? Mirem amb bons ulls el passat, recordem i reconeixem antigues victòries, presentem els nous reptes de l’educació com la continuació de la feina feta. Posem sobre la taula les bondats dels nous models, però també, o sobretot, les dificultats.